Últimament, el principal de La Pedrera està sent l’escenari d’exposicions molt interessants. És per això que en anar a veure l’última ja comptava amb unes determinades garanties. La música i el tercer Reich no és una exposició convencional, no és una passejada per quadres o entre escultures, és una exposició innovadora. El que la fa precisament innovadora és l’objecte substancial de l’exposició: la música. I és que s’ha muntat una exposició contrària al que s’acostuma a fer, aquí la pintura il·lustra la música i no al revés, però curiosament han respectat la manera pròpia d’una exposició de pintura. Una exposició de recorregut amb molta càrrega visual de relativa qualitat per il·lustrar el que és l’art per excel·lència del tercer Reich: la música.
El recorregut està conduït cronològicament, i les indicacions al costat dels quadres proposen una determinada pista per escoltar. Tot comença amb Wagner, el paradigma musical de l’exaltació a pàtria, la bandera musical que més tard prengueren els nacional-socialistes. Mentre escoltem fragments d’Els mestres cantaires de Nuremberg o de L’or del Rin, quadres amb paisatges romàntics i el bust de Wagner ens ho il·lustren. És quan ens adonem que música i pintura no tenen res a veure en la manera de ser percebuts. La pintura entra de cop, com una injecció, i produeix un impacte gairebé immediat. Podem dir que la percepció és intensiva. D’altra banda, la música no es percep tota de cop, sinó que té un caràcter lineal. És per això que la seva percepció és extensiva ─i no per això menys intensa.
La manera tan diferent d’exposar-nos a aquests dos arts produeix una sensació estranya: per escoltar música ens asseuríem davant d’un dels quadres que la il·lustren, no obstant la forma de l’exposició ens tiba a caminar, a continuar amb la mirada els elements visuals. Així es produeix una dicotomia entre els nostres sentits: l’oïda va per una banda d’acord amb el tema de l’exposició, i la vista va per la seva banda en harmonia amb el format de la presentació. Els dos sentits porten tempi diferents.
De La música i el tercer Reich em quedo amb la sala final: amb la música despullada de quadres. Em quedo amb l’atreviment de les parets blanques. Perquè sembla que últimament faci por un edifici buit. Aquesta sensació també l’he tinguda al Museu Jueu de Berlín. Un edifici en forma de ziga-zaga pensat arquitectònicament per transmetre l’angoixa d’aquest poble en relació a l’holocaust: murs amb escletxes simulant cicatrius, finestres que donen al mur del davant, passadissos freds, estrets i inclinats... Però des de fa dos anys, l’edifici s’ha farcit de la història del poble jueu a alemanya: fotografies, vaixelles, joguines, vídeos i un etcètera interminable. Aquesta acumulació resta potència al llenguatge arquitectònic de la mateixa manera que el recorregut, la pintura i les fotografies de La Pedrera resten força al llenguatge musical. Per sort, al final d’aquest trajecte vista i oïda es reconcilien i podem gaudir del Rèquiem Ebraic, una peça dedicada a totes les víctimes que l’holocaust sense elements que ens desviïn la mirada.
