Fer coses pel plaer d'equivocar-se

Y se quedarán los pájaros cantando

Estirats i amb el llum apagat ella li va dir:
-Me ha tocado el premio.
-Uau, qué suerte.
-Sí, estoy contenta.
El va abraçar per l'esquena i li va semblar que el món només l'habitaven ells i li va clavar el ganivet al ventre. Sabia que aquesta era la forma lenta de fer-ho i per disfrutar més estona el premi.
-¿Tienes miedo?- Li va preguntar prement el puny contra el seu ventre.
-Un poco.
-Cuéntame, ¿cómo es?
-Duele bastante, mi amor. De momento sólo duele.
-¿Y nada más?- Sentia com brotava la sang tèbia i li mullava la mà.
-¿Vas a pagar por una necrológica?
-Claro. Te lo prometí.
-Eso es hermoso, mi vida. ¿Y qué vas a poner?
-Lo que tú quieras.
-Pon que fui astronauta.
-Vale, lo haré. ¿Ves pasar fotografias?
-Nada. No veo nada. Tampoco calaveras.
-¿Duele?
-Mucho.
-¿Quién te lo dijo?
-¿Lo del premio?
-Sí.- respongué, dèbil.
-El vecino. Vino esta tarde a por sal y me lo dijo.
-¿Como lo sabía?
-No sé, supongo que como a su abuela le tocó una vez…
-Ya…
-¿No ves nada especial?
-No.
-Qué casualidad, me toca el premio justo después de lo que hablamos ayer, ¿no?
-Mmm…
-¿Te puedes mover?
-ssshhhh…
-¿Qué pasa?
-…mm...
-¿Hay algo?
-…

divendres

Guanyar al póker mentre sona dj Solja.
Arribar al llit i amarrar al cos oasi.

sentir l'insuportable pes de la tragèdia
els ridículs sons dels sanglots
i els mocs que cauen mentre el que voldries és cantar
'When I am laid in earth'

"Pero es que me da miedo morir, muchas noches me quedo despierto pensando en la muerte mientras tú duermes. Tú no piensas en la muerte?” “Claro.” “No, pero lo mío es diferente, yo no me quiero morir. Me da mucho miedo, y lo único que puede salvarme es el recuerdo. Me pasa cuando leo los obituarios en el periódico. ¿Te das cuenta? Eso me da miedo, me da miedo no salir ni en los obituarios, o que ni siquiera alguien me ponga una esquela. Ay dios... no puedo soportar la idea de la muerte.” “Ya, bueno, tampoco hace falta que lo pienses todo el tiempo, yo te prometo que si te mueres antes que yo te pondré una esquela por lo menos.” “Gracias” “Bueno, pero si ya no estamos juntos quizás ni me entero de que te mueres. Pero la persona que esté contigo seguro la va a poner, si no, tu familia. Siempre que no estén muertos.”

"Creo que te comprendo", dijo ella, colgándose de su cuello, y fue a decir todavía algo pero no pudo seguir hablando, y como el sillón estaba al lado del lecho, bascularon y cayeron en él. Allí yacieron, pero con menos abandono que aquella noche. Ella buscaba algo y él buscaba algo, furiosamente, haciendo muecas, hundiendo cada uno el rostro en el pecho del otro, sus abrazos y sus cuerpos que se alzaban no les hacían olvidar sino que les recordaban ese deber de buscar; como escarban los perros desesperados en el suelo, así escarbaban ellos en sus cuerpos y, desvalidos y decepcionados, buscando una última feliciad, recorrieron varias veces con la lengua el ostro del otro. Solo el cansancio los dejó tranquilos y mutuamente agradecidos. Las muchachas subieron entonces. "Mira como están allí tendidos", dijo una de ellas y, por compasión, echó sobre ellos una sábana.

El castillo, Franz Kafka

Tarda de tren per la Meseta

Tarda de tren per la Meseta amb acompanyament de saxo i piano. L'excitació mandrosa de les vibracions del tren. Les veritats només apuntades, mai revelades del tot per no morir en una tarda de tren per la Meseta. Intentem deixar la ment en blanc per reduïr al mínim les temptacions de deixar-nos caure per la finestra, a les vies d'aquesta tarda de tren per Meseta. És dolç el saber-se acompanyada a tan sols un pas en fals del precipici. Tot és decadencia suau, flonja, de tarda amb tren per la Meseta amb acompanyament de saxo i piano.

Poques coses més patètiques que un poeta escrivint que és feliç.

Xarxes socials

¿La pornografia de la vanitat humana o la necessitat de propagar que encara no ens hem mort?

El vell que infarta

els claxons que sonen

les hores

o tot allò que pasa mentre tu i jo som al llit.

El dia del meu casament

El dia del meu casament se sentiran paraules com mamita o relindo, patxoca o cofoia. En comptes d'un vals ballarem cumbia i la part de la núvia dirà que està preciosa però pensarà: "llàstima que ell sigui sudaca i ella no li parli en català", sort que l'àvia s'ho agafarà pel cantó positiu: "Com a mínim no és negre."

Postal

Mate
1. m. Infusión de yerba mate que por lo común se toma sola y ocasionalmente acompañada con yerbas medicinales o aromáticas.
2. Companion.

nostàlgia

Existeix la nostàlgia d'un temps que no hem viscut.

Saber el viure com el soroll que només farà un cop cada llauna.

L'esclavitud d'ahir dóna pas a la d'avui. Ni avui ni demà no existeix el no-martiri.

Com abans, quan només importava que el càmping tingués piscina.

Jo et seguiré regalant zweigs si tu no em fas plorar més.

L’intent de Brecht per evitar la Segona Guerra Mundial

Bertolt Brecht escriu La ‘Courage’ i els seus fills amb una finalitat política i social: veient la pujada al poder del nazisme i l’adveniment d’una possible segona guerra mundial, prepara una obra que mostra sense embuts la mesquinesa d’una guerra. I ho fa a través d’un personatge principal, la mare Courage, un ésser humà carronyer que viu de fer negocis aprofitant l’escassetat de recursos en un període bèl·lic. Amb el seu carro i la seva filla muda, Kattrin, recorre els campaments de soldats per vendre tan car com sigui possible un capó, aiguardent, mitjons... tot s’hi val per sobreviure i fins i tot enriquir-se en temps de guerra. La Courage arribarà a abjurar de les seves conviccions i sacrificarà allò que més estima per tal de sobreviure.
Aquest personatge principal és contradictori: de vegades actua com una bona mare però d’altres és capaç de vendre el seu fill a l’exèrcit per cinc guldens; a voltes té idees crítiques sobre la guerra i d’altres la venera; en alguns moments sembla una persona sensible i en d’altres és una comerciant freda i sense sentiments que deixaria morir dessagnat un soldat abans d’esquinçar una de les camises de la seva mercaderia per embenar-lo. Aquestes contradiccions presents al llarg de l’obra creen un distanciament de l’espectador amb el personatge d’acord amb la teoria del teatre èpic. Brecht no busca una catarsi entesa des del punt de vista aristotèlic com és la “purificació de sentiments tals com la por o la compassió”, ben al contrari, aquest dramaturg va voler trencar amb aquesta idea catàrtica per tal que l’espectador estigués plenament conscient durant la representació i així fos capaç de reflexionar sobre el que es produïa a escena. La mare Courage pot patir la mort dels seus fills a causa de la guerra però escenes després lamentar la fi del conflicte.
Suposadament, i tal i com indica el subtítol, aquesta obra és "Una crònica de la guerra dels 30 anys", i en un principi té lloc al llarg d’aquest període històric que va deixar el sud d’Alemanya amb un terç de la seva població. Però Brecht tampoc segueix al peu de la lletra la cronologia, ja que si la guerra històrica transcorre entre el 1619 i el 1648, el temps intern de l’obra se situa entre el 1624 i el 1636, fet que crea un efecte d’estranyament tot convidant a l’espectador de nou a la reflexió. En aquest cas, la guerra que recorre la mare Courage amb el seu carro pot ser qualsevol altra, ja que el que se’ns ofereix no és ben bé una crònica, sinó el paradigma d’un estereotip de conflicte bèlic on, com en la majoria, el principal motor és el lucre d'uns quants.
La sacsejada de consciència també va dirigida especialment als suposats països neutrals que feien negocis amb Hitler amb la consciència tranquil·la com si l’economia i el mercat estiguessin per sobre de les idees polítiques. Així doncs, cada un dels fills d’aquest ésser carronyer que és la Courage, representa els diferents països “neutrals” tal i com s’explica de forma divertida i delirant en la primera escena: Eilif és fill de pare finlandès, en Schweizerkas (formatge suís) és fill de pare suís, i la Kattrin de pare alemany. És precisament aquest l’únic personatge noble de l’obra; la noia muda a causa de laviolació d’un soldat alemany. Kattrin representa les idees polítiques de l’autor essent símbol de l’Alemanya de l’est emmudida per la violació de l’altra Alemanya. La filla de la Courage és qui té sentiments que no canvien per motius econòmics ni per sobreviure. És l’heroïna de l’obra que se sacrifica per salvar els altres, per salvar els fills que ella no tindrà. La resta de personatges són grotescos, mentiders i immorals, en canvi ella, potser perquè no pot fer servir el llenguatge (amb el qual Brecht juga al llarg de l’obra per demostrar la seva fragilitat i inestabilitat), és el personatge veritablement coratjós que rescata un infant de les flames i sacrifica el gènero  per curar ferits.
La ‘Courage’ i els seus fills és un text cru generat a partir de la denúncia de la situació política del moment. Brecht la va concebre a l’exili suec en cinc setmanes l’any 1939 però no va arribar a acomplir l’ambiciós propòsit de frenar un conflicte imminent, i no va ser estrenada fins dos anys després a Zurich i deu anys més tard al Berliner Ensemble. El seu caràcter permet extrapolar les idees del text, per exemple, a la Guerra d’Iraq, la Guerra del Golf o a tants d’altres conflictes que tenen lloc per sinèrgies d’interessos econòmics diversos. Malgrat això, al seu final és feliç, ja que el soroll que fa Kattrin amb el tambor aconsegueix salvar la ciutat protestant de Halle d’un atac dels imperials. És el personatge en el qual imperen els valors humanistes qui salva el poble, i coneixent la ideologia de l’autor, es podria identificar la noia muda amb el comunisme.

No hi ha extraescena en aquesta obra. Les màscares són la pell i, com Platonov, agenollats al mig de l'escenari cridem descamisats i suats el "finita la comedia!". Però la vigorosa força d'autodestrucció venç les paraules.