AVE

Anava en tren amb un nen de l'esplai, i quan passàvem per l'Hospitalet em pregunta:
- Què és això [refereint-se a les obres de l'Ave]?
- Aquí hi contrueixen un altre tren que anirà encara més ràpid!
I llavors va fer la pregunta que fa sempre quan alguna cosa li sembla sorprenent:
-És broma?
I jo li vaig dir que no, però pensava que sí.

Algun dia seré un Ícar d'ales indestructibles. I s'hauran acabat els somnis recorrents, i les negacions amb el cap quan reconec que no sé alguna cosa. Serà quan no necessiti ni persones ni xocolata, ni llepar-me ni depilar-me.

Lo que no sucede y sucede

Y olvidamos casi siempre que las vidas de las personas no son sólo eso [lo que ha sucedido]: cada trayectoria se compone también de nuestras pérdidas y nuestros desperdicios, de nuestras omisiones y nuestros deseos incumplidos, de lo que una vez dejamos de lado o no elegimos o no alcanzamos, de las numerosas posibilidades que en su mayoría no llegaron a realizarse -todas menos una, la postre-, de nuestras vacilaciones y nuestras ensoñaciones, de los proyectos frustrados y los anhelos falsos o tibios, de los miedos que nos paralizaron, de lo que abandonamos o lo que nos abandonó a nosotros. La personas tal vez consistimos, en suma, tanto en lo que somos como en lo que no hemos sido, tanto en lo comprobable como en lo cuantificable y recordable como en lo més incierto, indeciso y difuminado, quizá estamos hechos en igual medida de lo que fue y de lo que pudo ser.

Javier Marías. Epíleg de Mañana en la batalla piensa en mí.

por

Per què sempre recordo els somnis que no puc explicar?

Em cago només de pensar que un dia em trobi amb el meu subconscient. És qui més podria riure's de mi...

Aire, salt i caaaaaaaaaalme sur l'ocean!!

Vois sur ton chemin

Vois sur ton chemin
Gamins oubliés égarés
Donne leur la main
Pour les mener
Vers d’autres lendemains

Sens au coeur de la nuit
L’onde d’espoir
Ardeur de la vie
Sentier de gloire

Bonheurs enfantins
Trop vite oubliés effacés
Une lumière dorée brille sans fin
Tout au bout du chemin

Sens au coeur de la nuit
L’onde d’espoir
Ardeur de la vie
Sentier de la gloire

No descobreixo la sopa d'all quan m'adono que hi ha persones al meu voltant que després d'anys de relació no m'han despertat cap sentiment, que després de moltes converses no han aconseguit ni tan sols roçar-me per dins. En canvi, em sento com si la descobrís quan algú amb qui he parlat només 3 cops fa diana i em fa venir ganes de marxar corrents a plorar.

Hola

Fa prop d'un mes que no et toco. No et faci vergonya que et miri tanta estona. Saps que no et descobreixo precisament avui després de tants dies, que t'he anat observant. He vigilat gelosament que tot continués com sempre: el mateix contrast del verd sobre el fons negre, els mateixos errors lèxics. Que tu no sàpigues, només he fet el bocamoll i uns quants autoretrats fallits.

Obvietats

Avui he descobert una dona pel carrer amb una samarreta on hi havia dibuixat un caràcter xinès. A sota hi posava: MAN-FOO-YAO

El pitjor és que és la mare d'un amic meu.

El meu pare porta tot el matí insultant-me:
- Laia, ets una xona! Ja està bé!
En asseure's al sofà abans de posar-se a fer el dinar podria haver agafat el comandament a distància o bé el llibre de Stefan Zweig que vaig deixar a la tauleta del costat dient-li:
- Si tens una estona agafa i llegeix-lo.
Ara resulta que no pot deixar de llegir i el dinar està per fer.

Doncs això: Vint-i-quatre hores en la vida d'una dona, d'Stefan Zweig.

A tempo!!

Arribo a casa de festa i trobo el diari de demà a la porta. És la oportunitat més semblant a ser vident que mai tindré. No m'atreveixo ni a llegir els titulars, seria fer trampa. O pitjor encara, seria deixar-me robar el meu temps.

Senalla de mixos

Conscient que no sóc res ho vull ser tot.

Aquesta tarda la passaria hivernant però de moment m'adormo fent veure que llegeixo el diari. Aproximadament cada segon em despreto sobresaltada per assegurar-me que ningú se n'adona.
Aquesta tarda existeixo per vèncer la son i apuntar noms, nombres i cognoms. Ah, sí, i m'inflo a mirar fotologs.

Mira!

N'hi ha

Hi ha vaixells equilibristes. El rovell d'ou mor xuclat per les muntanyes just abans que els mugrons s'ericin. Hi ha vaixells equilibristes!

Maquilles amb intros la teva "brocha gorda"

La bella dorment

Després d'esgarrapar-me i etzibar-me cops de puny i patades, es deixa caure al terra. Resta immòbil amb els ulls tancats i s'assenyala els llavis insistentment: si no no m'aixecaré, diu.

Sistema polític català i espanyol

Es deixa endur pel cotxe fins al centre comercial. Just quan aparca comença a sonar un concert per piano i orquestra de Beethoven però ha d’apagar la ràdio. Sent el número de concert però li fuig de la memòria de seguida, mai és capaç de retenir la totalitat d'informació de Catalunya Música abans de la peça. Després de fer la previsió dels diners que necessitarà fins cobrar la propera nòmina (40 euros) decideix mirar al caixer quants diners li queden per poder-se gastar fins arribar al mínim acordat per sobreviure. 15 euros, es pot gastar fins a 15 euros, pensa. Però s’ha equivocat al fer la resta, el seu subconscient ha posat l’alarma, en realitat podria gastar-se’n fins a 25 i se n’acaba d’adonar.

A l'entrar al Bershka li molesta la música que sona i de sobte és conscient que està deixant marcir un concert de Beethoven entre ones hertzianes. Potser ningú l’està escoltant. L’altre dia ja va fer el mateix amb l’obertura de Tannhaüser, qui sap si no la deixen tornar a entrar al Liceu mai més si continua així. Tot plegat ho pensa per sentir-se malament. Però veu la roba i més o menys li agrada, i la musica de merda en combinació amb l’estridència dels colors fins i tot la fa ballar, fins i tot fa que s’endugui coses a l’emprovador que no li agraden, i fins i tot fa coses perquè vol sense que la música li obligui. Res. No compra res, ni tan sols la samarreta de 9 euros que la fa sentir més guai perquè pensa que potser al Zara trobà alguna cosa millor, i un cop allà ho troba, però val 35 euros i sona l’alarma. Li fa ràbia que justament el que li agrada no ho pugui pagar, però en el fons sap que tampoc s’ho hagués comprat.
Llavors va al Pull and Bear i no veu res per 15 euros i llavors pensa que és igual, que s'espera fins al mes que ve i que anirà a una botiga més exclusiva, i que s'ha acabat d'anar de clon. Només ho pensa perquè ha vist un grupet d'adolescents cridant embotides dins les samarretes que s'havia estat emprovant al Zara. Sort, pensa. Doble sort, pensa. No m'he comprat una samarreta que hagués odiat 10 minuts més tard i ara em puc gastar els 10 euros amb un menú de pizza. Però no té temps de pensar que si s'hagués comprat la samarreta no hagués vist l’escàndol d'adolescents perquè no hauria entrat al Pull and Bear.
Abans de demanar pensa quin menú agafarà. Es decideix pel tres i el demana al noi. És simpàtic, la incomoda i adopta l’actitud rància: et trobo guapo i simpàtic però no mostraré el mínim interès per tu. Això ho deu haver après de la Superpop o de la seva millor amiga. A més, té la mania de creure que quan ella es fixa en algú aquest algú també s'ha fixat en ella i és clar, quan li torna el canvi li fa l'efecte que li vol tocar la mà i l'aparta tan de pressa com pot. Després s'asseu totalment d'esquenes a la barra. Sóc burra, pensa. No troba necessàriament dolent el flirtejar per flirtejar, fins i tot és bo per a l'autoestima, i fins i tot està de moda, però no en sap. Llavors, en comptes d'estar-se contemplant un exemplar digne del sexe oposat es troba encarada al New park davant d'un espectacle de llums de neó pampalluguejant. Tot això és perquè s'entengui i quedi perfectament justificat el fet que comenci a escoltar la conversa per mòbil que manté el veí de taula:
-El que cal és fer fora al Márquez, al Saviola... Sí, sí, ja els ho he comentat... i si cal tirem endavant això de l'Henry ...
Evidentment es gira però no reconeix la seva cara. Això de perdre la lliga ha fet molt mal, pensa, això de creure’s tenir la solució de la crisi del club ha arribat a punts patològics.
Quan s'acaba el gelat s'aixeca, mira el pizzero-cambrer, que la fita, i li diu adéu.

Dedicat al Jonna i a la Sadako

No vivim al mateix univers i ens entestem a ajuntar-los. Tu no vens. Jo no vinc. O agafem el pic i la pala o quedarem incomunicats. En casa de herrero, ja se sap.

La Carbu fa l'hac cap a dins:
els frens fan iiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii!,
el paraxocs fan paaaaam!,
el llum fa cling!,
el Toledo fa PUTA!
els veïns fan uuuuiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii!

Sense títol

La Z abandona cada dia les claus als llocs més originals, la M viu en un conte de fades: jo sóc la princesa del castillo i el meu relleu el monstruo malo. El Z no m'entén, l'A s'escaqueja aquí d'anar a treballar, l'L diu guarrades a les ties del xat, l'M busca "tetas" al Google.

Jo obro comptes al msn sense parar i a sobre no donen punts.

-Segur que no ve- deus pensar ara. Fins i tot li ho hauràs dit a ell. No obstant saps que ho faré.

Quan jo arribi farà estona que seràs al llit. Però no podràs dormir fins que em sentis arribar. No sortiràs a rebre'm i em serà igual. No vinc per veure't sinó per tenit-te a prop.
En el fons només vinc a complicar: no et toco amb un dit, t'agafo el braç amb les dues mans tot i saber que me les amputaran. És igual, és el partir i viure o el restar i morir.