Tenia clar que volia ser mare petés qui petés i també sabia com no havia de ser el seu fill: si diagnosticaven que tindria la síndrome de Down, avortaria; si li naixien les dents malament, li posaria ferros; si era negre, diria que havia estat un error de l’enfermera.

La India, París, el Llobregat.

Fa tant fred com calor i la xocolata és tan àcida com la llimona, avui.
La sensació de viure en un desaigüe potentíssim; i com es rema?

res és el que sembla

Les persones que passegen per sota casa no saben que existeixo. No saben que les miro en calces i sense depilar. Ningú veu el que escric ni la merda que em distreu per Internet.

El dinosaure

No havia pogut dormir pensant en el regal, però coneixia bé les regles del joc: res de sortir de l'habitació en tota la nit. Quan va sentir que l'àvia es llevava, va saltar del llit i va córrer a despertar la resta de la família. Un cop davant dels paquets, va intentar endevinar on era el regal esperat, però l'intent va durar ben poc i de seguida va començar a desembolicar paquets de totes mides. Al cap d'una estona el va trobar i va obrir-lo amb desfici. Va observar satisfet les urpes en forma de rasclet i va comprovar que les ales del dinosaure tenien forma de pala. Va somriure content i el va anar a guardar a l'habitació.
- Valentí, que t'han portat el dinosaure? On és?
- A l'habitació.
- Porta'l, que hi jugarem!
En Valentí va anar a cercar la joguina sense entendre gaire bé com hi jugarien. Un cop al menjador, el pare va activar el ninot per mostrar-li tot el que podia fer mentre es rebolcava per terra tot simulant una lluita amb la bèstia:
- Agggghh! Valentí, ajudaaa'm! M'està llençant foc amb la boca!! Nooooooo!!
Un cop acabat l'especatcle, en Valentí va tornar a guardar el dinosaure a l'habitació davant la perplexitat del pare.
El dia 8 de gener, quan la mestra va anunciar l'hora del pati, en Valentí i la seva amiga Andrea van somriure mentre cadascun treia un dinosaure de la motxilla. Aquella vegada no van haver de córrer al sorral per ser els primers a aconseguir pala i rasclet.

EL vint-i-cinc de desembre...

Podria comptar amb els dits d'una mà les misses on he assistit i sóc incapaç de comptar els cops que he dit que no crec en Déu, però arriba Nadal i canto totes les veus del Messies de Haendel a la vegada.

...FUM, FUM, FUM

AVE

Anava en tren amb un nen de l'esplai, i quan passàvem per l'Hospitalet em pregunta:
- Què és això [refereint-se a les obres de l'Ave]?
- Aquí hi contrueixen un altre tren que anirà encara més ràpid!
I llavors va fer la pregunta que fa sempre quan alguna cosa li sembla sorprenent:
-És broma?
I jo li vaig dir que no, però pensava que sí.

Algun dia seré un Ícar d'ales indestructibles. I s'hauran acabat els somnis recorrents, i les negacions amb el cap quan reconec que no sé alguna cosa. Serà quan no necessiti ni persones ni xocolata, ni llepar-me ni depilar-me.

Lo que no sucede y sucede

Y olvidamos casi siempre que las vidas de las personas no son sólo eso [lo que ha sucedido]: cada trayectoria se compone también de nuestras pérdidas y nuestros desperdicios, de nuestras omisiones y nuestros deseos incumplidos, de lo que una vez dejamos de lado o no elegimos o no alcanzamos, de las numerosas posibilidades que en su mayoría no llegaron a realizarse -todas menos una, la postre-, de nuestras vacilaciones y nuestras ensoñaciones, de los proyectos frustrados y los anhelos falsos o tibios, de los miedos que nos paralizaron, de lo que abandonamos o lo que nos abandonó a nosotros. La personas tal vez consistimos, en suma, tanto en lo que somos como en lo que no hemos sido, tanto en lo comprobable como en lo cuantificable y recordable como en lo més incierto, indeciso y difuminado, quizá estamos hechos en igual medida de lo que fue y de lo que pudo ser.

Javier Marías. Epíleg de Mañana en la batalla piensa en mí.

por

Per què sempre recordo els somnis que no puc explicar?

Em cago només de pensar que un dia em trobi amb el meu subconscient. És qui més podria riure's de mi...

Aire, salt i caaaaaaaaaalme sur l'ocean!!

Vois sur ton chemin

Vois sur ton chemin
Gamins oubliés égarés
Donne leur la main
Pour les mener
Vers d’autres lendemains

Sens au coeur de la nuit
L’onde d’espoir
Ardeur de la vie
Sentier de gloire

Bonheurs enfantins
Trop vite oubliés effacés
Une lumière dorée brille sans fin
Tout au bout du chemin

Sens au coeur de la nuit
L’onde d’espoir
Ardeur de la vie
Sentier de la gloire

No descobreixo la sopa d'all quan m'adono que hi ha persones al meu voltant que després d'anys de relació no m'han despertat cap sentiment, que després de moltes converses no han aconseguit ni tan sols roçar-me per dins. En canvi, em sento com si la descobrís quan algú amb qui he parlat només 3 cops fa diana i em fa venir ganes de marxar corrents a plorar.

Hola

Fa prop d'un mes que no et toco. No et faci vergonya que et miri tanta estona. Saps que no et descobreixo precisament avui després de tants dies, que t'he anat observant. He vigilat gelosament que tot continués com sempre: el mateix contrast del verd sobre el fons negre, els mateixos errors lèxics. Que tu no sàpigues, només he fet el bocamoll i uns quants autoretrats fallits.

Obvietats

Avui he descobert una dona pel carrer amb una samarreta on hi havia dibuixat un caràcter xinès. A sota hi posava: MAN-FOO-YAO

El pitjor és que és la mare d'un amic meu.

El meu pare porta tot el matí insultant-me:
- Laia, ets una xona! Ja està bé!
En asseure's al sofà abans de posar-se a fer el dinar podria haver agafat el comandament a distància o bé el llibre de Stefan Zweig que vaig deixar a la tauleta del costat dient-li:
- Si tens una estona agafa i llegeix-lo.
Ara resulta que no pot deixar de llegir i el dinar està per fer.

Doncs això: Vint-i-quatre hores en la vida d'una dona, d'Stefan Zweig.

A tempo!!

Arribo a casa de festa i trobo el diari de demà a la porta. És la oportunitat més semblant a ser vident que mai tindré. No m'atreveixo ni a llegir els titulars, seria fer trampa. O pitjor encara, seria deixar-me robar el meu temps.

Senalla de mixos

Conscient que no sóc res ho vull ser tot.

Aquesta tarda la passaria hivernant però de moment m'adormo fent veure que llegeixo el diari. Aproximadament cada segon em despreto sobresaltada per assegurar-me que ningú se n'adona.
Aquesta tarda existeixo per vèncer la son i apuntar noms, nombres i cognoms. Ah, sí, i m'inflo a mirar fotologs.

Mira!

N'hi ha

Hi ha vaixells equilibristes. El rovell d'ou mor xuclat per les muntanyes just abans que els mugrons s'ericin. Hi ha vaixells equilibristes!

Maquilles amb intros la teva "brocha gorda"

La bella dorment

Després d'esgarrapar-me i etzibar-me cops de puny i patades, es deixa caure al terra. Resta immòbil amb els ulls tancats i s'assenyala els llavis insistentment: si no no m'aixecaré, diu.