Corre! de pressa!
No veus que ets dins la boca
del senyor cactus?

Avui he vist un cos dels d'Egon Schiele corrents per casa: les mateixes tibantors dels ossos inventant-se colors i creant tensions amb la pell. Aquests són els cossos que fan venir ganes d'abraçar. L'erotisme no es troba al gimnàs, allà tots estan "enterrats en taüt al fons d'un arròs amb peix".

subidón

Avui hagués plorat al teu costat. La bomba de plaer sempre és massa petita i s'acaba de seguida. Continuo cantant Youkalis fins que em tapis la boca o el plor m'ofegui. Glug, glug, glug...

El periodismo, siendo literatura, se dirige al hombre inmediato y al día que pasa. Tiene la fuerza directa de las artes inferiores pero humanas, como el canto y la danza; tiene la fuerza ambiental de las arts visuales; tiene la fuerza mental de la literatura, porque es de hecho literatura. Como, sin embargo, su fin no es otro que el de ser literatura en el día, o en pocos días o, cuando mucho, en una breve época o corta generación, vive perfectamente conforme a sus fines.
[...]
La religión y el periodismo son las únicas fuerzas verdaderas. Cuando se dice que el periodismo es un sacerdocio, se dice bien, pero el sentido no es el que se atribuye a la frase. El periodismo es un sacerdocio porque tiene la influencia religiosa de un sacerote, no es un sacerdocio en el sentido moral pues no lo hay, ni puede haber, moral en el periodismo que sirve al momento que pasa, en el cual ni cabe, ni puede caber, moralidad.

F. Pessoa, Sobre literatura y arte.

Finestra

Aquest nen tan mono,
-sí, el de l'abric rosa-,
et fotrà pilotada al cap.
Només si els cotxes paren,
sentiràs les campanades.
Per fi sabràs el preu
de la bossa a l'aparador i,
traçaràs, peu rere peu,
la teva direcció.
Però no veuràs com sobresurt el campanar
per sobre les teulades,
ni sabràs que, al teu darrera,
n'hi ha dos que es tenen la mà,
i oblida't de seguir el rumb
de tots els qui t'has creuat
i ja no recordes.

Si baixes al carrer,
res serà com ho veus ara.

El sol de la tarde

Esta habitación, qué bien la conozco.
Han alquilado ahora este cuarto y el de al lado
para oficinas. Toda la casa ha sido
devorada por oficinas, y comercios, y Compañías.

Oh qué familiar es esta habitación.

Una vez aquí junto a la puerta hubo un sofá,
y delante de él una pequeña alfombra turca:
y luego el anaquel con dos floreros amarillos.

Y a la derecha; no, frente a ellos, un armario de espejo.
Y aquí, en el centro, la mesa donde él se sentaba a escribir;
y alrededor de ella las tres sillas de mimbre.
Y junto a la ventana el lecho
en que tan a menudo nos amábamos.

Aquellos muebles deben andar por alguna parte.

Y junto a la ventana el lecho;
el sol de la tarde llegaba hasta el centro de la cama.

...A las cuatro de la tarde nos separamos,
por una semana solamente... Jamás
pensé que duraría para siempre.

Konstantino Kavafis (1919)

els amics de les arts

Podrian ser los nuevos amigos de Núria, o los entrevistados del lunes en Ánima... o el enésimo grup catalán del que te vas a reír.

Tenia clar que volia ser mare petés qui petés i també sabia com no havia de ser el seu fill: si diagnosticaven que tindria la síndrome de Down, avortaria; si li naixien les dents malament, li posaria ferros; si era negre, diria que havia estat un error de l’enfermera.

La India, París, el Llobregat.

Fa tant fred com calor i la xocolata és tan àcida com la llimona, avui.
La sensació de viure en un desaigüe potentíssim; i com es rema?

res és el que sembla

Les persones que passegen per sota casa no saben que existeixo. No saben que les miro en calces i sense depilar. Ningú veu el que escric ni la merda que em distreu per Internet.

El dinosaure

No havia pogut dormir pensant en el regal, però coneixia bé les regles del joc: res de sortir de l'habitació en tota la nit. Quan va sentir que l'àvia es llevava, va saltar del llit i va córrer a despertar la resta de la família. Un cop davant dels paquets, va intentar endevinar on era el regal esperat, però l'intent va durar ben poc i de seguida va començar a desembolicar paquets de totes mides. Al cap d'una estona el va trobar i va obrir-lo amb desfici. Va observar satisfet les urpes en forma de rasclet i va comprovar que les ales del dinosaure tenien forma de pala. Va somriure content i el va anar a guardar a l'habitació.
- Valentí, que t'han portat el dinosaure? On és?
- A l'habitació.
- Porta'l, que hi jugarem!
En Valentí va anar a cercar la joguina sense entendre gaire bé com hi jugarien. Un cop al menjador, el pare va activar el ninot per mostrar-li tot el que podia fer mentre es rebolcava per terra tot simulant una lluita amb la bèstia:
- Agggghh! Valentí, ajudaaa'm! M'està llençant foc amb la boca!! Nooooooo!!
Un cop acabat l'especatcle, en Valentí va tornar a guardar el dinosaure a l'habitació davant la perplexitat del pare.
El dia 8 de gener, quan la mestra va anunciar l'hora del pati, en Valentí i la seva amiga Andrea van somriure mentre cadascun treia un dinosaure de la motxilla. Aquella vegada no van haver de córrer al sorral per ser els primers a aconseguir pala i rasclet.

EL vint-i-cinc de desembre...

Podria comptar amb els dits d'una mà les misses on he assistit i sóc incapaç de comptar els cops que he dit que no crec en Déu, però arriba Nadal i canto totes les veus del Messies de Haendel a la vegada.

...FUM, FUM, FUM

AVE

Anava en tren amb un nen de l'esplai, i quan passàvem per l'Hospitalet em pregunta:
- Què és això [refereint-se a les obres de l'Ave]?
- Aquí hi contrueixen un altre tren que anirà encara més ràpid!
I llavors va fer la pregunta que fa sempre quan alguna cosa li sembla sorprenent:
-És broma?
I jo li vaig dir que no, però pensava que sí.

Algun dia seré un Ícar d'ales indestructibles. I s'hauran acabat els somnis recorrents, i les negacions amb el cap quan reconec que no sé alguna cosa. Serà quan no necessiti ni persones ni xocolata, ni llepar-me ni depilar-me.

Lo que no sucede y sucede

Y olvidamos casi siempre que las vidas de las personas no son sólo eso [lo que ha sucedido]: cada trayectoria se compone también de nuestras pérdidas y nuestros desperdicios, de nuestras omisiones y nuestros deseos incumplidos, de lo que una vez dejamos de lado o no elegimos o no alcanzamos, de las numerosas posibilidades que en su mayoría no llegaron a realizarse -todas menos una, la postre-, de nuestras vacilaciones y nuestras ensoñaciones, de los proyectos frustrados y los anhelos falsos o tibios, de los miedos que nos paralizaron, de lo que abandonamos o lo que nos abandonó a nosotros. La personas tal vez consistimos, en suma, tanto en lo que somos como en lo que no hemos sido, tanto en lo comprobable como en lo cuantificable y recordable como en lo més incierto, indeciso y difuminado, quizá estamos hechos en igual medida de lo que fue y de lo que pudo ser.

Javier Marías. Epíleg de Mañana en la batalla piensa en mí.

por

Per què sempre recordo els somnis que no puc explicar?

Em cago només de pensar que un dia em trobi amb el meu subconscient. És qui més podria riure's de mi...

Aire, salt i caaaaaaaaaalme sur l'ocean!!

Vois sur ton chemin

Vois sur ton chemin
Gamins oubliés égarés
Donne leur la main
Pour les mener
Vers d’autres lendemains

Sens au coeur de la nuit
L’onde d’espoir
Ardeur de la vie
Sentier de gloire

Bonheurs enfantins
Trop vite oubliés effacés
Une lumière dorée brille sans fin
Tout au bout du chemin

Sens au coeur de la nuit
L’onde d’espoir
Ardeur de la vie
Sentier de la gloire

No descobreixo la sopa d'all quan m'adono que hi ha persones al meu voltant que després d'anys de relació no m'han despertat cap sentiment, que després de moltes converses no han aconseguit ni tan sols roçar-me per dins. En canvi, em sento com si la descobrís quan algú amb qui he parlat només 3 cops fa diana i em fa venir ganes de marxar corrents a plorar.

Hola

Fa prop d'un mes que no et toco. No et faci vergonya que et miri tanta estona. Saps que no et descobreixo precisament avui després de tants dies, que t'he anat observant. He vigilat gelosament que tot continués com sempre: el mateix contrast del verd sobre el fons negre, els mateixos errors lèxics. Que tu no sàpigues, només he fet el bocamoll i uns quants autoretrats fallits.

Obvietats

Avui he descobert una dona pel carrer amb una samarreta on hi havia dibuixat un caràcter xinès. A sota hi posava: MAN-FOO-YAO

El pitjor és que és la mare d'un amic meu.