Cada cop més la idea d'art i d'artista em planteja més problemes d'encaix en el món on voldria viure.

Greenblatt

Greenblatt, ¿Qué es la historia literaria?

Fer coses pel plaer d'equivocar-se

Y se quedarán los pájaros cantando

Estirats i amb el llum apagat ella li va dir:
-Me ha tocado el premio.
-Uau, qué suerte.
-Sí, estoy contenta.
El va abraçar per l'esquena i li va semblar que el món només l'habitaven ells i li va clavar el ganivet al ventre. Sabia que aquesta era la forma lenta de fer-ho i per disfrutar més estona el premi.
-¿Tienes miedo?- Li va preguntar prement el puny contra el seu ventre.
-Un poco.
-Cuéntame, ¿cómo es?
-Duele bastante, mi amor. De momento sólo duele.
-¿Y nada más?- Sentia com brotava la sang tèbia i li mullava la mà.
-¿Vas a pagar por una necrológica?
-Claro. Te lo prometí.
-Eso es hermoso, mi vida. ¿Y qué vas a poner?
-Lo que tú quieras.
-Pon que fui astronauta.
-Vale, lo haré. ¿Ves pasar fotografias?
-Nada. No veo nada. Tampoco calaveras.
-¿Duele?
-Mucho.
-¿Quién te lo dijo?
-¿Lo del premio?
-Sí.- respongué, dèbil.
-El vecino. Vino esta tarde a por sal y me lo dijo.
-¿Como lo sabía?
-No sé, supongo que como a su abuela le tocó una vez…
-Ya…
-¿No ves nada especial?
-No.
-Qué casualidad, me toca el premio justo después de lo que hablamos ayer, ¿no?
-Mmm…
-¿Te puedes mover?
-ssshhhh…
-¿Qué pasa?
-…mm...
-¿Hay algo?
-…

divendres

Guanyar al póker mentre sona dj Solja.
Arribar al llit i amarrar al cos oasi.

sentir l'insuportable pes de la tragèdia
els ridículs sons dels sanglots
i els mocs que cauen mentre el que voldries és cantar
'When I am laid in earth'

"Pero es que me da miedo morir, muchas noches me quedo despierto pensando en la muerte mientras tú duermes. Tú no piensas en la muerte?” “Claro.” “No, pero lo mío es diferente, yo no me quiero morir. Me da mucho miedo, y lo único que puede salvarme es el recuerdo. Me pasa cuando leo los obituarios en el periódico. ¿Te das cuenta? Eso me da miedo, me da miedo no salir ni en los obituarios, o que ni siquiera alguien me ponga una esquela. Ay dios... no puedo soportar la idea de la muerte.” “Ya, bueno, tampoco hace falta que lo pienses todo el tiempo, yo te prometo que si te mueres antes que yo te pondré una esquela por lo menos.” “Gracias” “Bueno, pero si ya no estamos juntos quizás ni me entero de que te mueres. Pero la persona que esté contigo seguro la va a poner, si no, tu familia. Siempre que no estén muertos.”

"Creo que te comprendo", dijo ella, colgándose de su cuello, y fue a decir todavía algo pero no pudo seguir hablando, y como el sillón estaba al lado del lecho, bascularon y cayeron en él. Allí yacieron, pero con menos abandono que aquella noche. Ella buscaba algo y él buscaba algo, furiosamente, haciendo muecas, hundiendo cada uno el rostro en el pecho del otro, sus abrazos y sus cuerpos que se alzaban no les hacían olvidar sino que les recordaban ese deber de buscar; como escarban los perros desesperados en el suelo, así escarbaban ellos en sus cuerpos y, desvalidos y decepcionados, buscando una última feliciad, recorrieron varias veces con la lengua el ostro del otro. Solo el cansancio los dejó tranquilos y mutuamente agradecidos. Las muchachas subieron entonces. "Mira como están allí tendidos", dijo una de ellas y, por compasión, echó sobre ellos una sábana.

El castillo, Franz Kafka

Tarda de tren per la Meseta

Tarda de tren per la Meseta amb acompanyament de saxo i piano. L'excitació mandrosa de les vibracions del tren. Les veritats només apuntades, mai revelades del tot per no morir en una tarda de tren per la Meseta. Intentem deixar la ment en blanc per reduïr al mínim les temptacions de deixar-nos caure per la finestra, a les vies d'aquesta tarda de tren per Meseta. És dolç el saber-se acompanyada a tan sols un pas en fals del precipici. Tot és decadencia suau, flonja, de tarda amb tren per la Meseta amb acompanyament de saxo i piano.

Poques coses més patètiques que un poeta escrivint que és feliç.

Xarxes socials

¿La pornografia de la vanitat humana o la necessitat de propagar que encara no ens hem mort?

El vell que infarta

els claxons que sonen

les hores

o tot allò que pasa mentre tu i jo som al llit.

El dia del meu casament

El dia del meu casament se sentiran paraules com mamita o relindo, patxoca o cofoia. En comptes d'un vals ballarem cumbia i la part de la núvia dirà que està preciosa però pensarà: "llàstima que ell sigui sudaca i ella no li parli en català", sort que l'àvia s'ho agafarà pel cantó positiu: "Com a mínim no és negre."

Postal

Mate
1. m. Infusión de yerba mate que por lo común se toma sola y ocasionalmente acompañada con yerbas medicinales o aromáticas.
2. Companion.

nostàlgia

Existeix la nostàlgia d'un temps que no hem viscut.

Saber el viure com el soroll que només farà un cop cada llauna.

L'esclavitud d'ahir dóna pas a la d'avui. Ni avui ni demà no existeix el no-martiri.

Com abans, quan només importava que el càmping tingués piscina.

Jo et seguiré regalant zweigs si tu no em fas plorar més.

L’intent de Brecht per evitar la Segona Guerra Mundial

Bertolt Brecht escriu La ‘Courage’ i els seus fills amb una finalitat política i social: veient la pujada al poder del nazisme i l’adveniment d’una possible segona guerra mundial, prepara una obra que mostra sense embuts la mesquinesa d’una guerra. I ho fa a través d’un personatge principal, la mare Courage, un ésser humà carronyer que viu de fer negocis aprofitant l’escassetat de recursos en un període bèl·lic. Amb el seu carro i la seva filla muda, Kattrin, recorre els campaments de soldats per vendre tan car com sigui possible un capó, aiguardent, mitjons... tot s’hi val per sobreviure i fins i tot enriquir-se en temps de guerra. La Courage arribarà a abjurar de les seves conviccions i sacrificarà allò que més estima per tal de sobreviure.
Aquest personatge principal és contradictori: de vegades actua com una bona mare però d’altres és capaç de vendre el seu fill a l’exèrcit per cinc guldens; a voltes té idees crítiques sobre la guerra i d’altres la venera; en alguns moments sembla una persona sensible i en d’altres és una comerciant freda i sense sentiments que deixaria morir dessagnat un soldat abans d’esquinçar una de les camises de la seva mercaderia per embenar-lo. Aquestes contradiccions presents al llarg de l’obra creen un distanciament de l’espectador amb el personatge d’acord amb la teoria del teatre èpic. Brecht no busca una catarsi entesa des del punt de vista aristotèlic com és la “purificació de sentiments tals com la por o la compassió”, ben al contrari, aquest dramaturg va voler trencar amb aquesta idea catàrtica per tal que l’espectador estigués plenament conscient durant la representació i així fos capaç de reflexionar sobre el que es produïa a escena. La mare Courage pot patir la mort dels seus fills a causa de la guerra però escenes després lamentar la fi del conflicte.
Suposadament, i tal i com indica el subtítol, aquesta obra és "Una crònica de la guerra dels 30 anys", i en un principi té lloc al llarg d’aquest període històric que va deixar el sud d’Alemanya amb un terç de la seva població. Però Brecht tampoc segueix al peu de la lletra la cronologia, ja que si la guerra històrica transcorre entre el 1619 i el 1648, el temps intern de l’obra se situa entre el 1624 i el 1636, fet que crea un efecte d’estranyament tot convidant a l’espectador de nou a la reflexió. En aquest cas, la guerra que recorre la mare Courage amb el seu carro pot ser qualsevol altra, ja que el que se’ns ofereix no és ben bé una crònica, sinó el paradigma d’un estereotip de conflicte bèlic on, com en la majoria, el principal motor és el lucre d'uns quants.
La sacsejada de consciència també va dirigida especialment als suposats països neutrals que feien negocis amb Hitler amb la consciència tranquil·la com si l’economia i el mercat estiguessin per sobre de les idees polítiques. Així doncs, cada un dels fills d’aquest ésser carronyer que és la Courage, representa els diferents països “neutrals” tal i com s’explica de forma divertida i delirant en la primera escena: Eilif és fill de pare finlandès, en Schweizerkas (formatge suís) és fill de pare suís, i la Kattrin de pare alemany. És precisament aquest l’únic personatge noble de l’obra; la noia muda a causa de laviolació d’un soldat alemany. Kattrin representa les idees polítiques de l’autor essent símbol de l’Alemanya de l’est emmudida per la violació de l’altra Alemanya. La filla de la Courage és qui té sentiments que no canvien per motius econòmics ni per sobreviure. És l’heroïna de l’obra que se sacrifica per salvar els altres, per salvar els fills que ella no tindrà. La resta de personatges són grotescos, mentiders i immorals, en canvi ella, potser perquè no pot fer servir el llenguatge (amb el qual Brecht juga al llarg de l’obra per demostrar la seva fragilitat i inestabilitat), és el personatge veritablement coratjós que rescata un infant de les flames i sacrifica el gènero  per curar ferits.
La ‘Courage’ i els seus fills és un text cru generat a partir de la denúncia de la situació política del moment. Brecht la va concebre a l’exili suec en cinc setmanes l’any 1939 però no va arribar a acomplir l’ambiciós propòsit de frenar un conflicte imminent, i no va ser estrenada fins dos anys després a Zurich i deu anys més tard al Berliner Ensemble. El seu caràcter permet extrapolar les idees del text, per exemple, a la Guerra d’Iraq, la Guerra del Golf o a tants d’altres conflictes que tenen lloc per sinèrgies d’interessos econòmics diversos. Malgrat això, al seu final és feliç, ja que el soroll que fa Kattrin amb el tambor aconsegueix salvar la ciutat protestant de Halle d’un atac dels imperials. És el personatge en el qual imperen els valors humanistes qui salva el poble, i coneixent la ideologia de l’autor, es podria identificar la noia muda amb el comunisme.

No hi ha extraescena en aquesta obra. Les màscares són la pell i, com Platonov, agenollats al mig de l'escenari cridem descamisats i suats el "finita la comedia!". Però la vigorosa força d'autodestrucció venç les paraules.

Horror vacui

Va córrer desesperada tot el passadís llarg i es va abraçar fort al seu cos per no acabar escolant-se pel forat on ell pixava.

Miró a sus padres y les escupió en la cara. Salió de casa sin ducharse; las babas secas en la comisura. Dobló la calle y se metió dentro del cubo de basura orgánica a no esperar a Godot.

Todo

*Por Luchino Sívori

Parte II

“En una palabra, mi obra es digresiva, y también progresiva, y es ambas cosas a la vez.”
Laurence Sterne, Tristram Shandy (1760)

Pretender averiguar el por qué de lo pasado es prácticamente una pérdida de tiempo para muchos. No se piensa ni se cree que las cosas del pasado explicadas puedan llegar a modificar el rumbo de las decisiones del presente. En general el pasado recobrado se limita a esferas más
bien artísticas, creativas, de uso y para goce de gente minoritaria y poco común. Los resultados, como puede comprobarse, no son tan relevantes como los motivos mismos de la recuperación.
A pesar de ello, leer estas líneas del tiempo puede a veces desenmascarar zonas que, sin estas búsquedas, permanecerían ancladas en sus escondites. Hablo de las historias que cuentan aquellas desviaciones y omisiones, de los agujeros negros de nuestras biografías, del olvido. Todas ellas pueden estar traduciendo, reinterpretables como son, personalidades propias que siguen estando presentes; aunque, eso sí, algo desvirtuadas por el paso indefectible del tiempo.

2.
La familia quedó en cuatro sin contar a mi Baba. La abuela siempre fue un familiar que entró y salió del grupo familiar por cuestiones de geografía urbana y humana. Vivió con nosotros por muchos años en la casa del fondo y desde allí el olor a sopa matinal denotaba su presencia; su sopa y sus caminatas apresuradas por el pasillo desde la que se veía, nunca estuve seguro, su sombra o la mía. Pasaba con velocidad mientras yo la observaba sin ser observado y sabía que a veces giraba su cabeza disimuladamente para que ver qué hacía, especie de juego inconsciente para el resto pero consciente para ambos, suerte de vigilancia rigurosa de familiares distanciados por el tiempo y la edad pero unidos por una geografía que más que sopesar inconvenientes los estimulaba, incrementándolos hasta el punto de que la privacidad y la intimidad de los miembros de la casa se mezclaba con los sonidos que venían del otro lado de la pared, o por esos espacios entreabiertos de las ventanas mal cerradas por donde una voz demasiada alta se colaba para no dejarte dormir, leer, o simplemente estar.
Anclada en su casita del fondo funcionaba como una especie de Sabio de la antigüedad. Allí iba cuando no encontraba respuestas; incluso –puedo recordar ahora mientras escribo y me vuelvo
consciente– iba allí a buscar las preguntas; incógnitas y acertijos que me incitaban a buscar(me), perfilando mi personalidad finalmente con respuestas siempre cambiantes, nunca eternas.
Pero hay algo más curioso aún que esas charlas de oráculo-discípulo versión infantil: el sonido de la presencia que tenía la Baba.
Pasaba y el sonido de chanclas arrastrándose por el piso hace que ahora, aquí en Barcelona, no pueda verme capacitado para describir. Intentémoslo:
. Sequedad mezclada con tierra seca del jardín, posiblemente con arena o piedras de tamaño muy pequeño.
. Sequedad de suciedad rejuntada en la base de la chancla, quizás con pelos de Murka –el gato- mezclados con pasto del jardín del fondo.
. Sequedad, a secas.
Todos estos sonidos no esclarecidos más otros son los que la formaron hoy a la Baba para poder ser descrita en estas hojas: las chanclas indescriptibles, las cucharas golpeando la cacerola de la
sopa –y el olor de la sopa indisociable al ruido– , los comentarios marxistas-leninistas que, por mi edad y mi capacidad mental, eran imposibles de traducir (solía decirme que “tenía que capitalizar
mi tiempo”), el modo de decir hola cuando atendía el teléfono como si fuera la primera vez en años que no te hablaba, etc.
Y es aquí donde haré un inciso rotundo y poco sistemático, pero necesario. Si mi intención es dotarle de forma a este personaje vital en mi vida es obligatorio que asuma la responsabilidad de
contar sus orígenes. Siendo mi objetivo el de esclarecer los baches de la Historia no puedo más que recurrir a la misma Historia –personal y ajena– para llegar a una “foto” más cercana de la
realidad. Para ello recurriré a un cassette del 2004 grabado por la misma Baba y mis traducciones escritas y mentales. Allí va:

BABA
Nacida en ……… ,
Ucrania. Hija de una familia de clase media de campo, con gallinas y pollos y unos padres muy trabajadores, mi abuela –Catja– vivió sus primeros trece años en medio de un ambiente en el que no faltaba nada: tenía amigos, familia, y gallinas. Su pueblo, …………, era pequeño y tranquilo, a pesar de que los problemas de lengua –hablaban ucraniano pero debían aprender el ruso, porque la URSS los había tomado bajo su imperio y ellos, gran país de tamaño pero pequeño en fuerza, se habían sometido a las órdenes de la potencia comunista– y algunos culturales hicieron
replantearse el exilio a muchos de ellos. En 1939, año en que Alemania – me pregunto qué visión de Hitler habrá tenido mi abuela, con apenas 13 años y en un pueblo que se veía amenazado por
un tipo con bigotes que gritaba, en un idioma imposible, a miles de soldados que ella, Catja, no quería porque la veían inferior y posiblemente susceptible de ser esclava por razones de raza y
esas cosas; tampoco quería a los otros soldados que luego ganaron la guerra pero perdieron otra, que no eran muy lejanos pero sí menos extraños, cuyas artes y casas su país copiaba y cuyos
héroes, décadas posteriores, se convertirían en asesinos no muy distintos ni mucho más guapos que aquél tipo con bigotes– decía, entonces, 1939, año en que Alemania y el Imperio Germánico
invadieron, rompiendo el pacto soviético-francés-alemán, un país reinventado llamado Polonia, donde años antes había vivido una persona que sería la más importante para Catja: mi abuelo.
El viaje fue largo y tuvieron que salir desde Londres. El destino, que iba a tomar unos treinta días en barco, era un país americano, cuyo nombre y fama en aquellos años eran sinónimo de dinero y
oportunidad, chance y futuro. Por supuesto que Catja no sabía nada de aquel país, más que unas simples oraciones en cartas enviadas por su padre …….., quien había viajado allí unos años
antes, quizás visionario de un ataque inminente o por pura visión comercial especulativa. Argentina – decía mi abuela muchos años después, mientras preparaba mate como una auténtica gaucha pampeana¬ – era el país de moda: estaban EEUU y Canadá, también, pero mi papá se decidió por este país y allí tuvimos que ir yo y mi mamá, que nunca aprendió la lengua y cuidó de nosotros lo mejor que pudo. Así que ahí estaba mi Baba, con su hermana y su madre y su padre, todos menos su hermano que –por ser el hijo varón– se tuvo que quedar cuidando de la casa, hasta que un día los alemanes cruzaron la frontera y su vida se enfrió debajo de la nieve eslava, seguramente imaginándose a su familia en un país lejano como último recuerdo, el último de unos pocos, porque solo había podido ver la vida 17 años. El padre de mi abuela no supo
de su muerte hasta pasados unos años; su familia había decidido no contarle nada, porque la decisión de dejar a un niño solo en un país invadido había sido suya. Cuando se enteró, su dolor fue tan grande que perdió una mano luego de una caída feroz mientras trabajaba. La familia se vio obligada a trabajar para mantenerse: mi abuela limpió la casa de una familia alemana judía y su hermana la ayudaba, mientras que su madre –siempre ucraniana y siempre triste– se quedó sola y enfermó cuando su marido, en un ataque de odio hacia el mundo y el destino, decidió quitarse la vida ahorcándose en un parque público. Las tres mujeres se quedaron solas, en Buenos Aires, y en esa ciudad sudamericana, siempre tan castigada como la vida de tantos inmigrantes que la formaron como mi abuela, la Baba se hizo lo que hoy es para mi algo imposible de escribir, como sus fugaces caminatas por el pasillo de la casa del fondo o el olor a sopa por la mañana.

Rebenta de festa ara, rei meu.

Que quan pari la música i apareguin la solitud i la mort, només et quedarà l'oblit per mirar-li l'escot.

Wendla

I en acabar, un nen li va dir: se t'han vist les calces, i a partir d'aquell dia, quan la mare li posava faldilles ella només jugava a fer sorra fina.

Atrapados

Cuando más lo necesitas,
a cualquier hora,
para que tus piernas recuperen
todo su esplendor.

Regálate este masaje
perfecto que te dejará
con una sensación total
de descanso.

La caducidad es la indicada y
no se ampliará bajo ningún concepto.

Avui sóc una groupie més. Però jo no m'imagino els fills que li faria, jo sé tot el que li vaig fer. Mentre ell canta rimes inocents jo revisc com ens magrejàvem estirats a la gespa dels parcs i com arrugava la boca quan s'enfadava. Jo no cal que li llenci les calces que ell ja em va treure.
A cada cançó m'espanta més la proximitat entre el record i la imaginació.

diguem-ne post històric

"Imaginemos una historia del arte invertida, que comience en Picasso y Matisse, atraviese el impresionismo y el Barroco, entre en decadencia con Giotto y llegue a su culminación con la versión original del Apolo Belvedere, más allá del cual es imposible imaginar un avance. En rigor, las obras en cuestión podrían haber sido producidas en ese orden. Pero no tendrían ni el sentido ni la estructura que percibimos en ellas bajo la presente cronología. Picasso, por citar sólo un ejemplo, remite una y otra vez a la historia del arte que deconstruye sistemáticamente, y por tanto presupone esas obras del pasado."

Danto reclama un canvi en el centre gravitatori de la història de l'art. Si fins a finals del s XIX l'epicentre era la representabilitat en termes mimètics, amb la perfecció que s'assoleix mitjançant la tècnica amb l'arribada del cinema, l'expressivitat es reivindica com a centralitat. D'aquesta manera s'esborren, en part, les línies cronològiques i la història de l'art es converteix en la història de les successives vides dels artistes.

TODO

Robat de la revista Mil Veus

TODO, por Luchino Sívori

En una página en blanco quise poner todo. El nacimiento, la infancia, el ahora. Salto del hospital Israelita del barrio de Once de mi provincia, Buenos Aires, a esta habitación de paredes blancas en la ciudad de Terrassa, Barcelona. Hago el salto y pretendo escribirlo; incluso quiero escribir ese salto, y el blanco que hubiese sido. No es original mi proyecto: Proust lo practicó con su obra más famosa, e incluso Sterne siglos antes. En ambos los escritores quieren ser Dios, o por lo menos ver el Aleph, como lo llamaba Borges.
Los tres quisieron verlo todo, y no dejar espacio a la Nada.
La escritura pretende eso a veces: el Todo pasarlo a papel. Por eso quiero ponerlo todo en estas hojas. Aquello que viví y lo que no viví; lo que se me escapó y lo que retuve. Aquello que nunca se me pasó por la cabeza y estas hojas crean no alcanzar…como dije antes: Todo.

PRIMERA PARTE
Todo comenzó con Proust. Me acuerdo cuando lo leí por primera vez en mi habitación, acostado y con la almohada doblada detrás de mi cabeza. Las primeras páginas me abrieron los ojos a un mundo del que no saldría jamás: el mío. Los detalles de sus descripciones, su tono elegante, las atmósferas; todos los personajes eran una cosa en una página y otra en la siguiente. Todos los ambientes cambiaban en sólo unas oraciones, al igual que sus ánimos, que nunca se repetían. Su escritura era diferente al resto; no necesitaba provocar silencios al estilo de Dickinson para decirnos aquello que no se podía decir. No usaba la ironía de Sterne, suerte de burla y deseo al mismo tiempo. Tampoco hacía metaliteratura, como Borges, que atravesaba la Historia y se reía de su ficción. Proust, en pleno siglo XX, mientras Europa se desangraba en los
39
campos de batalla, decidía volver al viejo sueño de la totalidad: contarse a sí mismo. Y contarlo todo.
Marcel Proust no quiso vaciar su vida para darle más orden, y, posteriormente, sentido. Al contrario, el escritor fue a buscar todas las palabras del léxico para decirlas en su texto. Buscó recuerdos, y con ellos olores, imágenes, sentidos. Buscó las comas y los paréntesis y los guiones que pudiesen traducir su realidad, la única que todos conocemos, la nuestra. En lugar de buscar significados que simbolizaran su pasado su deseo era recuperarlo tal cual era: no pretendía la representación, quería presentar (se). Deseaba volver allí, instalarse de nuevo en esos jardines y caminos de Combray, en esas charlas y almuerzos en casa de su tía cuando el invitado preferido, Swann, los visitaba tocando la campana de la puerta de entrada.
Yo estoy aquí escribiendo y como dijo alguna vez Barthes "intentando parar el tiempo". Como En busca del tiempo perdido, quiero con este escrito pararlo todo y quedarme en pausa. Así podré traducir, y quizás algún día repetir, aquel tiempo olvidado, ya muy anclado en el pasado.

SEGUNDA
Cualquier libro es una lectura. O mejor dicho, cualquier lectura es un libro. Cuando dejamos un libro a medias estamos haciendo una semi interrupción: en realidad, nunca se para de leer. El libro pudo haberse quedado en la mesa de luz, pero nuestro cuerpo sigue leyendo y viviendo sus textos.
1.
Cuando nací mi nariz se pegó al vidrio de la incubadora que me sostenía, haciendo en cada exhalación una pequeña áurea empañada. Dicen que mi nariz quedó así, para arriba, mirando al cielo, porque el vidrio de la cuna, mi posición y cierta ayuda genética predispusieron tal formación. Personalmente no creo que fuera así, pero no puedo negar –hoy, aquí, en Barcelona, mucho años después y con algo de experiencia acumulada- que durante muchos años me convencí del hecho (llegué a odiar a esa incubadora, fruto de miles y miles de bromas de mis compañeros durante años: en la escuela, en el barrio y hasta con los familiares). Es notable como uno busca el origen de los males; si hubiese sabido que la naturaleza –y la genética- habían predestinado tal situación seguramente las cosas hubiesen sido menos pesadas, más naturales. Pero como el origen propuesto por la familia había sido una supuesta incubadora y una mala posición adoptada por mi cuerpo los matices cambiaron, y todo se volvió más cruel, menos normal. A veces pienso: cuando tomamos las cosas de un modo más natural (aquí el destino y la genética, pero también pueden incluirse factores del ambiente, corporales, sexuales, y hasta por qué no culturales) los conflictos se vuelven menos violentos, y se aceptan más. Si, en cambio, asumimos el problema desde la manipulación o el accidente –episodio que pudo haberse evitado o, por lo menos, modificado o intervenido- los procesos posteriores son mucho más terribles, el arrepentimiento es enorme, la bronca acumulada más intensa. Por ello la nariz fue traumática al principio –accidente de la postura e incubadora maldita- y mucho más light después, donde la naturaleza la justificó y argumentó, de alguna manera.
Mis padres me esperaban en la salita: mi madre menos emocionada por las drogas que habían metido en su cuerpo (nací por cesárea) que mi padre, que ya sabía que era el segundo y por ende acostumbrado al efecto de recibir de una enfermera sonriente un bebé que lloraba y gritaba a pesar de que sus pelos rubios y ojos achinados –que le iban a quedar ya por siempre- denotaran más a un ángel de un cuadro renacentista que a un recién nacido. Seguramente su predisposición fue diferente a la primera vez, con mi hermano; la costumbre que dan las segundas veces hacen que la magia de la primera (la inexperiencia, el rubor de lo extraño, los nervios, el desconocimiento) suprima los efectos de los actos posteriores, como cuando uno ve una película por segunda vez y ya sabe cómo terminara la escena, él besándola a ella y el malo muriendo en el último minuto, o ambos reencontrándose gracias a la magia del cine. En la realidad sucede lo mismo: el primer bebé se lleva el óscar, no el segundo. En el primero los gritos asustan, los nervios de la enfermera becaria contaminan el ambiente, la simpatía del doctor contagia el carácter; en el segundo o tercer parto los padres ya son profesionales del origen humano: ya no hay noticia que los asuste –salvo aquellas dramáticas o mortales- ni manipule sus sentimientos; el bebé es bienvenido como proceso natural, no bajo el manto de la magia del primero, que ya se ha robado todo el protagonismo y a partir de allí formará parte de la eterna comparación con los segundos y terceros (en la antigüedad en Europa los segundones recibían muy poco de la herencia, generalmente se dedicaban a buscarse la vida mientras los primerizos, seres con suerte si las hay, recibían casi un tercio de la herencia familiar o, si no eras de la clase noble, tierras o casas o granjas).
En la salita estaban mi hermano, mi padre y mi madre, obviamente. Según la historia familiar –todo el mundo tiene una, aunque sea inventada o parcialmente ficticia- mi hermano dijo "qué hermoso es", y mi padre lloró. Mi madre no se enteró de nada, estaba bajo las drogas del parto y la historia familiar no se ocupó de desmentirla; podría haberlo hecho, ya que la escena hubiese sido más dulce y simpática, y el tono se hubiese mantenido después del llanto de mi padre, las palabras de mi hermano y, pongamos, un abrazo de mi madre con todos, o la irrupción de mi abuela cantando una canción de cuna y todos abrazados, o un comentario del doctor que hubiese dejado a todos emocionados. Pero no. Mi madre no se enteró de nada y la escena terminó así, seca y sin emotividad. Como la vida misma.

Ninguno de los dos se moriría sin el otro.
Supongo que no. Y entonces por qué estamos juntos?
No sé. Apagaste la luz del baño?
Sí.
Y el gas?
No, ya sabes que duermo mejor con el gas encendido. Sí.
Sí qué?
Que sí desconecté el ruter.
Ah. Y te lavaste los dientes? Pusiste la alarma?
Sí, sí, sí!
No, no te pases de la mitad de la cama. Le diste un beso al mono?
mua.
Buenas noches.
Buenas noches.
No, no me abraces, para allá.

En una societat on no cal lligar la bicicleta, els instints bàsics s'atrofien fins al suïcidi.

"Te ha sobrado alguna cosa?" Li pregunta la nena a la dependenta amb la mirada fixa a la vitrina.
La dependenta, que xerra amb una amiga a la porta, talla la conversa i es mira la nena. Pensa que no, però li diu que sí, que passi. Mentre li posa una safata de fideus en una bossa la nena li etziba: "Ella también viene a pedir?" "No, es una amiga mía", i aquella pregunta la recordarà per sempre, però fa que se n'oblida i li demana: "Et poso palillos?" La nena se la mira estranya i li diu:"Però no els sé fer servir" La noia li ensenya i li assegura que és fàcil tot i que ella mateixa no els sap utilitzar bé. La nena riu i surt per la porta amb el seu abric de dona i la seva trena llarga pendolant.

sense calces

Podia quedar-se veient Camino o sortir de carnaval; podia acabar la nit plorant sola a l'habitació glaçada o drogada en qualsevol punt de la ciutat sense notar el fred.
L'elecció era fàcil i la trucada cantada:
- Anem-hi, però ens hem de disfressar d'aperitiu
- ...d'aperitiu? mmmm....
- Crec que no em posaré calces...

Corre! de pressa!
No veus que ets dins la boca
del senyor cactus?

Avui he vist un cos dels d'Egon Schiele corrents per casa: les mateixes tibantors dels ossos inventant-se colors i creant tensions amb la pell. Aquests són els cossos que fan venir ganes d'abraçar. L'erotisme no es troba al gimnàs, allà tots estan "enterrats en taüt al fons d'un arròs amb peix".

subidón

Avui hagués plorat al teu costat. La bomba de plaer sempre és massa petita i s'acaba de seguida. Continuo cantant Youkalis fins que em tapis la boca o el plor m'ofegui. Glug, glug, glug...

El periodismo, siendo literatura, se dirige al hombre inmediato y al día que pasa. Tiene la fuerza directa de las artes inferiores pero humanas, como el canto y la danza; tiene la fuerza ambiental de las arts visuales; tiene la fuerza mental de la literatura, porque es de hecho literatura. Como, sin embargo, su fin no es otro que el de ser literatura en el día, o en pocos días o, cuando mucho, en una breve época o corta generación, vive perfectamente conforme a sus fines.
[...]
La religión y el periodismo son las únicas fuerzas verdaderas. Cuando se dice que el periodismo es un sacerdocio, se dice bien, pero el sentido no es el que se atribuye a la frase. El periodismo es un sacerdocio porque tiene la influencia religiosa de un sacerote, no es un sacerdocio en el sentido moral pues no lo hay, ni puede haber, moral en el periodismo que sirve al momento que pasa, en el cual ni cabe, ni puede caber, moralidad.

F. Pessoa, Sobre literatura y arte.

Finestra

Aquest nen tan mono,
-sí, el de l'abric rosa-,
et fotrà pilotada al cap.
Només si els cotxes paren,
sentiràs les campanades.
Per fi sabràs el preu
de la bossa a l'aparador i,
traçaràs, peu rere peu,
la teva direcció.
Però no veuràs com sobresurt el campanar
per sobre les teulades,
ni sabràs que, al teu darrera,
n'hi ha dos que es tenen la mà,
i oblida't de seguir el rumb
de tots els qui t'has creuat
i ja no recordes.

Si baixes al carrer,
res serà com ho veus ara.

El sol de la tarde

Esta habitación, qué bien la conozco.
Han alquilado ahora este cuarto y el de al lado
para oficinas. Toda la casa ha sido
devorada por oficinas, y comercios, y Compañías.

Oh qué familiar es esta habitación.

Una vez aquí junto a la puerta hubo un sofá,
y delante de él una pequeña alfombra turca:
y luego el anaquel con dos floreros amarillos.

Y a la derecha; no, frente a ellos, un armario de espejo.
Y aquí, en el centro, la mesa donde él se sentaba a escribir;
y alrededor de ella las tres sillas de mimbre.
Y junto a la ventana el lecho
en que tan a menudo nos amábamos.

Aquellos muebles deben andar por alguna parte.

Y junto a la ventana el lecho;
el sol de la tarde llegaba hasta el centro de la cama.

...A las cuatro de la tarde nos separamos,
por una semana solamente... Jamás
pensé que duraría para siempre.

Konstantino Kavafis (1919)

els amics de les arts

Podrian ser los nuevos amigos de Núria, o los entrevistados del lunes en Ánima... o el enésimo grup catalán del que te vas a reír.

Tenia clar que volia ser mare petés qui petés i també sabia com no havia de ser el seu fill: si diagnosticaven que tindria la síndrome de Down, avortaria; si li naixien les dents malament, li posaria ferros; si era negre, diria que havia estat un error de l’enfermera.

La India, París, el Llobregat.

Fa tant fred com calor i la xocolata és tan àcida com la llimona, avui.
La sensació de viure en un desaigüe potentíssim; i com es rema?

res és el que sembla

Les persones que passegen per sota casa no saben que existeixo. No saben que les miro en calces i sense depilar. Ningú veu el que escric ni la merda que em distreu per Internet.

El dinosaure

No havia pogut dormir pensant en el regal, però coneixia bé les regles del joc: res de sortir de l'habitació en tota la nit. Quan va sentir que l'àvia es llevava, va saltar del llit i va córrer a despertar la resta de la família. Un cop davant dels paquets, va intentar endevinar on era el regal esperat, però l'intent va durar ben poc i de seguida va començar a desembolicar paquets de totes mides. Al cap d'una estona el va trobar i va obrir-lo amb desfici. Va observar satisfet les urpes en forma de rasclet i va comprovar que les ales del dinosaure tenien forma de pala. Va somriure content i el va anar a guardar a l'habitació.
- Valentí, que t'han portat el dinosaure? On és?
- A l'habitació.
- Porta'l, que hi jugarem!
En Valentí va anar a cercar la joguina sense entendre gaire bé com hi jugarien. Un cop al menjador, el pare va activar el ninot per mostrar-li tot el que podia fer mentre es rebolcava per terra tot simulant una lluita amb la bèstia:
- Agggghh! Valentí, ajudaaa'm! M'està llençant foc amb la boca!! Nooooooo!!
Un cop acabat l'especatcle, en Valentí va tornar a guardar el dinosaure a l'habitació davant la perplexitat del pare.
El dia 8 de gener, quan la mestra va anunciar l'hora del pati, en Valentí i la seva amiga Andrea van somriure mentre cadascun treia un dinosaure de la motxilla. Aquella vegada no van haver de córrer al sorral per ser els primers a aconseguir pala i rasclet.

EL vint-i-cinc de desembre...

Podria comptar amb els dits d'una mà les misses on he assistit i sóc incapaç de comptar els cops que he dit que no crec en Déu, però arriba Nadal i canto totes les veus del Messies de Haendel a la vegada.

...FUM, FUM, FUM

AVE

Anava en tren amb un nen de l'esplai, i quan passàvem per l'Hospitalet em pregunta:
- Què és això [refereint-se a les obres de l'Ave]?
- Aquí hi contrueixen un altre tren que anirà encara més ràpid!
I llavors va fer la pregunta que fa sempre quan alguna cosa li sembla sorprenent:
-És broma?
I jo li vaig dir que no, però pensava que sí.

Algun dia seré un Ícar d'ales indestructibles. I s'hauran acabat els somnis recorrents, i les negacions amb el cap quan reconec que no sé alguna cosa. Serà quan no necessiti ni persones ni xocolata, ni llepar-me ni depilar-me.

Lo que no sucede y sucede

Y olvidamos casi siempre que las vidas de las personas no son sólo eso [lo que ha sucedido]: cada trayectoria se compone también de nuestras pérdidas y nuestros desperdicios, de nuestras omisiones y nuestros deseos incumplidos, de lo que una vez dejamos de lado o no elegimos o no alcanzamos, de las numerosas posibilidades que en su mayoría no llegaron a realizarse -todas menos una, la postre-, de nuestras vacilaciones y nuestras ensoñaciones, de los proyectos frustrados y los anhelos falsos o tibios, de los miedos que nos paralizaron, de lo que abandonamos o lo que nos abandonó a nosotros. La personas tal vez consistimos, en suma, tanto en lo que somos como en lo que no hemos sido, tanto en lo comprobable como en lo cuantificable y recordable como en lo més incierto, indeciso y difuminado, quizá estamos hechos en igual medida de lo que fue y de lo que pudo ser.

Javier Marías. Epíleg de Mañana en la batalla piensa en mí.

por

Per què sempre recordo els somnis que no puc explicar?

Em cago només de pensar que un dia em trobi amb el meu subconscient. És qui més podria riure's de mi...

Aire, salt i caaaaaaaaaalme sur l'ocean!!

Vois sur ton chemin

Vois sur ton chemin
Gamins oubliés égarés
Donne leur la main
Pour les mener
Vers d’autres lendemains

Sens au coeur de la nuit
L’onde d’espoir
Ardeur de la vie
Sentier de gloire

Bonheurs enfantins
Trop vite oubliés effacés
Une lumière dorée brille sans fin
Tout au bout du chemin

Sens au coeur de la nuit
L’onde d’espoir
Ardeur de la vie
Sentier de la gloire

No descobreixo la sopa d'all quan m'adono que hi ha persones al meu voltant que després d'anys de relació no m'han despertat cap sentiment, que després de moltes converses no han aconseguit ni tan sols roçar-me per dins. En canvi, em sento com si la descobrís quan algú amb qui he parlat només 3 cops fa diana i em fa venir ganes de marxar corrents a plorar.

Hola

Fa prop d'un mes que no et toco. No et faci vergonya que et miri tanta estona. Saps que no et descobreixo precisament avui després de tants dies, que t'he anat observant. He vigilat gelosament que tot continués com sempre: el mateix contrast del verd sobre el fons negre, els mateixos errors lèxics. Que tu no sàpigues, només he fet el bocamoll i uns quants autoretrats fallits.

Obvietats

Avui he descobert una dona pel carrer amb una samarreta on hi havia dibuixat un caràcter xinès. A sota hi posava: MAN-FOO-YAO

El pitjor és que és la mare d'un amic meu.

El meu pare porta tot el matí insultant-me:
- Laia, ets una xona! Ja està bé!
En asseure's al sofà abans de posar-se a fer el dinar podria haver agafat el comandament a distància o bé el llibre de Stefan Zweig que vaig deixar a la tauleta del costat dient-li:
- Si tens una estona agafa i llegeix-lo.
Ara resulta que no pot deixar de llegir i el dinar està per fer.

Doncs això: Vint-i-quatre hores en la vida d'una dona, d'Stefan Zweig.

A tempo!!

Arribo a casa de festa i trobo el diari de demà a la porta. És la oportunitat més semblant a ser vident que mai tindré. No m'atreveixo ni a llegir els titulars, seria fer trampa. O pitjor encara, seria deixar-me robar el meu temps.

Senalla de mixos

Conscient que no sóc res ho vull ser tot.

Aquesta tarda la passaria hivernant però de moment m'adormo fent veure que llegeixo el diari. Aproximadament cada segon em despreto sobresaltada per assegurar-me que ningú se n'adona.
Aquesta tarda existeixo per vèncer la son i apuntar noms, nombres i cognoms. Ah, sí, i m'inflo a mirar fotologs.

Mira!

N'hi ha

Hi ha vaixells equilibristes. El rovell d'ou mor xuclat per les muntanyes just abans que els mugrons s'ericin. Hi ha vaixells equilibristes!

Maquilles amb intros la teva "brocha gorda"

La bella dorment

Després d'esgarrapar-me i etzibar-me cops de puny i patades, es deixa caure al terra. Resta immòbil amb els ulls tancats i s'assenyala els llavis insistentment: si no no m'aixecaré, diu.

Sistema polític català i espanyol

Es deixa endur pel cotxe fins al centre comercial. Just quan aparca comença a sonar un concert per piano i orquestra de Beethoven però ha d’apagar la ràdio. Sent el número de concert però li fuig de la memòria de seguida, mai és capaç de retenir la totalitat d'informació de Catalunya Música abans de la peça. Després de fer la previsió dels diners que necessitarà fins cobrar la propera nòmina (40 euros) decideix mirar al caixer quants diners li queden per poder-se gastar fins arribar al mínim acordat per sobreviure. 15 euros, es pot gastar fins a 15 euros, pensa. Però s’ha equivocat al fer la resta, el seu subconscient ha posat l’alarma, en realitat podria gastar-se’n fins a 25 i se n’acaba d’adonar.

A l'entrar al Bershka li molesta la música que sona i de sobte és conscient que està deixant marcir un concert de Beethoven entre ones hertzianes. Potser ningú l’està escoltant. L’altre dia ja va fer el mateix amb l’obertura de Tannhaüser, qui sap si no la deixen tornar a entrar al Liceu mai més si continua així. Tot plegat ho pensa per sentir-se malament. Però veu la roba i més o menys li agrada, i la musica de merda en combinació amb l’estridència dels colors fins i tot la fa ballar, fins i tot fa que s’endugui coses a l’emprovador que no li agraden, i fins i tot fa coses perquè vol sense que la música li obligui. Res. No compra res, ni tan sols la samarreta de 9 euros que la fa sentir més guai perquè pensa que potser al Zara trobà alguna cosa millor, i un cop allà ho troba, però val 35 euros i sona l’alarma. Li fa ràbia que justament el que li agrada no ho pugui pagar, però en el fons sap que tampoc s’ho hagués comprat.
Llavors va al Pull and Bear i no veu res per 15 euros i llavors pensa que és igual, que s'espera fins al mes que ve i que anirà a una botiga més exclusiva, i que s'ha acabat d'anar de clon. Només ho pensa perquè ha vist un grupet d'adolescents cridant embotides dins les samarretes que s'havia estat emprovant al Zara. Sort, pensa. Doble sort, pensa. No m'he comprat una samarreta que hagués odiat 10 minuts més tard i ara em puc gastar els 10 euros amb un menú de pizza. Però no té temps de pensar que si s'hagués comprat la samarreta no hagués vist l’escàndol d'adolescents perquè no hauria entrat al Pull and Bear.
Abans de demanar pensa quin menú agafarà. Es decideix pel tres i el demana al noi. És simpàtic, la incomoda i adopta l’actitud rància: et trobo guapo i simpàtic però no mostraré el mínim interès per tu. Això ho deu haver après de la Superpop o de la seva millor amiga. A més, té la mania de creure que quan ella es fixa en algú aquest algú també s'ha fixat en ella i és clar, quan li torna el canvi li fa l'efecte que li vol tocar la mà i l'aparta tan de pressa com pot. Després s'asseu totalment d'esquenes a la barra. Sóc burra, pensa. No troba necessàriament dolent el flirtejar per flirtejar, fins i tot és bo per a l'autoestima, i fins i tot està de moda, però no en sap. Llavors, en comptes d'estar-se contemplant un exemplar digne del sexe oposat es troba encarada al New park davant d'un espectacle de llums de neó pampalluguejant. Tot això és perquè s'entengui i quedi perfectament justificat el fet que comenci a escoltar la conversa per mòbil que manté el veí de taula:
-El que cal és fer fora al Márquez, al Saviola... Sí, sí, ja els ho he comentat... i si cal tirem endavant això de l'Henry ...
Evidentment es gira però no reconeix la seva cara. Això de perdre la lliga ha fet molt mal, pensa, això de creure’s tenir la solució de la crisi del club ha arribat a punts patològics.
Quan s'acaba el gelat s'aixeca, mira el pizzero-cambrer, que la fita, i li diu adéu.

Dedicat al Jonna i a la Sadako

No vivim al mateix univers i ens entestem a ajuntar-los. Tu no vens. Jo no vinc. O agafem el pic i la pala o quedarem incomunicats. En casa de herrero, ja se sap.

La Carbu fa l'hac cap a dins:
els frens fan iiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii!,
el paraxocs fan paaaaam!,
el llum fa cling!,
el Toledo fa PUTA!
els veïns fan uuuuiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii!

Sense títol

La Z abandona cada dia les claus als llocs més originals, la M viu en un conte de fades: jo sóc la princesa del castillo i el meu relleu el monstruo malo. El Z no m'entén, l'A s'escaqueja aquí d'anar a treballar, l'L diu guarrades a les ties del xat, l'M busca "tetas" al Google.

Jo obro comptes al msn sense parar i a sobre no donen punts.

-Segur que no ve- deus pensar ara. Fins i tot li ho hauràs dit a ell. No obstant saps que ho faré.

Quan jo arribi farà estona que seràs al llit. Però no podràs dormir fins que em sentis arribar. No sortiràs a rebre'm i em serà igual. No vinc per veure't sinó per tenit-te a prop.
En el fons només vinc a complicar: no et toco amb un dit, t'agafo el braç amb les dues mans tot i saber que me les amputaran. És igual, és el partir i viure o el restar i morir.

post no alternatiu

Ahir vaig anar de festa alternativa. Quina ràbia. El pack alternatiu estava format per beguda alternativa (fantes del mercadona i coca-coles esbrevades), terreny alternatiu (ideal per portar xancles), gent alternativa (gent que passa d'afavorir la indústria tabaquera i va demanant pitis als no-alternatius). Jo, malgrat haver-me d'inflar a fantes barates i portar xancles, com a mínim no tenia tabac. Si no hagués pillat, amb lo burra que sóc.
Però es veu que encara es pot ser més alternatiu que alternatiu-a-seques. Vaig descobrir que també hi havia una rave alternativa a la festa alternativa: el súmum de l'alternativitat. Allà els cossos s'encaraven als altaveus i hi ballaven enganxats, com posseïts pels decibels. Ningú parlava.

Definitivament, no sóc alternativa.

P
l
o
r
o

Gairebé m'oblido del teu aniversari.

Els fruits saborosos

És preciós.

La poma escollida

Alidé s'ha fet vella i Lamon és vellet, i, més menuts i blancs, s'estan sempre a la vora. Ara que són al llit, els besa el solellet. Plora Alidé; Lamon vol consolar-la i plora. -Oh petita Alidé, com és que plores tant? -Oh Lamon, perquè em sé tan vella i tan corbada i sempre sec, i envejo les nores treballant, i quan els néts em vénen em troben tan gelada. I no et sabria péixer com en el temps florit ni fondre't l'enyorança dels dies que s'escolen, i tu vols que t'abrigui i els braços em tremolen i em parles d'unes coses on m'ha caigut oblit. Lamon fa un gran sospir i li diu: -Oh ma vida, mos peus són balbs i sento que se me'n va la llum, i et tinc a vora meu com la poma escollida que es torna groga i vella i encara fa perfum. A1 nostre volt ningú no és dolç amb la vellesa: el fred ens fa temença, la negra nit horror, criden els fills, les nores ens parlen amb aspresa. Què hi fa d'anar caient, si ens ne duem l'amor?

Ferme ta gaulle...

Ni algerià ni africà ni australià ni albanès ni andorrà ni argentí ni austríac. Amateur, tu vois?

- Tabundimac...

- A mí no me insultes en moro, que no te entiendo!

- Pues aprende marroquí!

Déu existeix perquè jo m'hi cagui quan res em surt bé

Pel que s'ha de veure més valen finestres tripades

la qüestió

El Galifardeu sap què és. Jo el llegia amb enveja i ara rescato el que em pensava que sabia que era jo fa tres anys:

Laia Carbonell Ferrer sóc uns cabells mal tallats pinyol de nespre que emmarquen un rostre ovalat de formes suaus. Unes celles gruixudes que procuro amagar darrera algun floc de cabell així com unes orelles, lleugerament sortides i tan grans com la distància entre cella i nas. Aquest últim, molt arrodonit i enfilat, va ser obsequiat en el moment de l’esquitxada del pinzell amb una piga molt petitona sobre el forat esquerre, i com gairebé tot el que hi ha de pòmuls en avall, gaudeix de molta mobilitat: s’arrufa, s’infla i s’enfada. Sóc uns llavis que mandrosos, es rendeixen abans d’arribar a la comissura, uns llavis vermells i gruixuts, uns llavis elàstics, que escorten dues serrellades de dents, unes dents violentades a ocupar amb precisió el seu lloc per brackets durant dos anys, unes dents que quan es mostren, rialleres, fan mig cloure dos ulls desperts, dos ulls miops que a les juntures interiors em recorden el cap d’una àguila, dos ulls marró canviant; més de mel o més d’avellana segons la llum i segons la recent activitat del llagrimal. Tot plegat es pot resumir en una cara expressiva, potser massa. La transparència de les meves faccions deixen veure amb claredat el meu estat d’ànim desarmant-me.

Sóc un cos esvelt, sense gaire pit ni gaire cuixa, una pell blanca i atòpica, un melic recargolat i sortit, unes mans petites amb un dit petit massa menut i unes ungles sempre curtes. Les retallo sovint, m’irrita sentir-les picar contra les tecles del piano. Sí, m’agrada la música, m’agrada que em regiri, que em faci el buit just on neixen les costelles i que em faci el ple a la resta del cos. De moment, només ho han fet Bach i Chopin. Cantar em fa ser més feliç, o ser feliç em fa cantar... ja des de petita sento de vegades la necessitat de fer-ho. És incòmode quan em trobo enmig del carrer, tot i així intento fer-ho sense que ningú se n’adoni. La meva germana ha sabut aprofitar-se’n, recordo quan en un dinar de família ella em feia cantar mentre passava el platet. Se’n volia quedar una part superior a la meva: “A veure Laia, però la idea de qui ha estat?”.
Visc a Castellbisbal, al Vallès Occidental, a Catalunya, al Planeta Terra, però la gent
s’entesta a dir-me que jo visc en un món a part, un món de fades, que no sé afrontar la realitat. Als móns de fades només hi ha colors saturats i al meu món poques coses són estàtiques. Potser és que la resta s’entesta en viure fent la vertical pont, o potser és la miopia, potser que em costa poc girar la truita, potser es defensen o potser m’adverteixen. En tot cas espero que algun dia m’expliquin què és la realitat.

M’agrada viure.

Sóc enamoradissa de sèrie, des que em recordo de la meva vida que he estat enamorada. M’he enamorat al tren, a l’escola, a l’institut, en un concert, a les piscines... tot i així no crec en menjar anissos eternament. Emocionalment vaig enfilada al Dragon Khan. A voltes em sento molt forta i a voltes molt dèbil, a vegades em plau la solitud i a vegades em turmenta. Voldria no arrossegar a ningú a pujar-hi, però a la vegada voldria que tothom s’hi enfilés i que ningú es podrís en aigües estancades. O potser el que em dol és no ser capaç de viure en estanys sense podrir-m’hi...

Sóc moltes persones i poques coses, molts moments i algun somni, molts desitjos estroncats i pocs fets realitat, molts esquemes capgirats i alguns per capgirar, molt dubte i poca afirmació, molts somriures i algun plor.

Cada nit li mossegava els dits del peu per acabar d'esgotar-la. La feia riure fins que la manca d'aire frenava els "para!" i els "prou!". Durant aquella estona només reia i cridava, mai pensava.
El seu moment de felicitat al dia depenia del temps que aguantés sense ofegar-se.

de cinc a nou

He passat de ser una animadora cutre de xiquiparc a una poli en un punt d'informació jove.

Allà els nens feien el salvatge en una selva artificial.
Aquí els nens marroquins escolten la música del seu país d'orígen, juguen a jocs d'ordinador i miren vídeos del YouTube.

Ah, sí, i s'imprimeixen l'escut del barça.


I em demanen el messenger...

Palestina i plastelina

Sempre s'agraeix un Dj fidel a les tradicions. Excepte per la del parc, aquesta st. santa ha passat per totes les mones possibles.

He portat Mozart a Pachá

"He de deixar d'escoltar el Rèquiem en públic" pensava ahir en sortir del concert.
Em toca tan endins que ploro quan algú parla o desembolica un caramel. Un xiuxiueig es torna escàndol i he de tancar els ulls per no veure moure's els del voltant. Mataria tots els que gosen interrompre-ho.
Algun dia pagaré l'orquestra, el cor i els solistes perquè toquin només per a mi, així no ploraré tant i m'estalviaré veure'm transformada en Mr. Hide.

Avui m'han convidat a anar-hi el dissabte. No he pogut dir que no.

Quan més és menys

Últimament, el principal de La Pedrera està sent l’escenari d’exposicions molt interessants. És per això que en anar a veure l’última ja comptava amb unes determinades garanties. La música i el tercer Reich no és una exposició convencional, no és una passejada per quadres o entre escultures, és una exposició innovadora. El que la fa precisament innovadora és l’objecte substancial de l’exposició: la música. I és que s’ha muntat una exposició contrària al que s’acostuma a fer, aquí la pintura il·lustra la música i no al revés, però curiosament han respectat la manera pròpia d’una exposició de pintura. Una exposició de recorregut amb molta càrrega visual de relativa qualitat per il·lustrar el que és l’art per excel·lència del tercer Reich: la música.

El recorregut està conduït cronològicament, i les indicacions al costat dels quadres proposen una determinada pista per escoltar. Tot comença amb Wagner, el paradigma musical de l’exaltació a pàtria, la bandera musical que més tard prengueren els nacional-socialistes. Mentre escoltem fragments d’Els mestres cantaires de Nuremberg o de L’or del Rin, quadres amb paisatges romàntics i el bust de Wagner ens ho il·lustren. És quan ens adonem que música i pintura no tenen res a veure en la manera de ser percebuts. La pintura entra de cop, com una injecció, i produeix un impacte gairebé immediat. Podem dir que la percepció és intensiva. D’altra banda, la música no es percep tota de cop, sinó que té un caràcter lineal. És per això que la seva percepció és extensiva ─i no per això menys intensa.

La manera tan diferent d’exposar-nos a aquests dos arts produeix una sensació estranya: per escoltar música ens asseuríem davant d’un dels quadres que la il·lustren, no obstant la forma de l’exposició ens tiba a caminar, a continuar amb la mirada els elements visuals. Així es produeix una dicotomia entre els nostres sentits: l’oïda va per una banda d’acord amb el tema de l’exposició, i la vista va per la seva banda en harmonia amb el format de la presentació. Els dos sentits porten tempi diferents.

De La música i el tercer Reich em quedo amb la sala final: amb la música despullada de quadres. Em quedo amb l’atreviment de les parets blanques. Perquè sembla que últimament faci por un edifici buit. Aquesta sensació també l’he tinguda al Museu Jueu de Berlín. Un edifici en forma de ziga-zaga pensat arquitectònicament per transmetre l’angoixa d’aquest poble en relació a l’holocaust: murs amb escletxes simulant cicatrius, finestres que donen al mur del davant, passadissos freds, estrets i inclinats... Però des de fa dos anys, l’edifici s’ha farcit de la història del poble jueu a alemanya: fotografies, vaixelles, joguines, vídeos i un etcètera interminable. Aquesta acumulació resta potència al llenguatge arquitectònic de la mateixa manera que el recorregut, la pintura i les fotografies de La Pedrera resten força al llenguatge musical. Per sort, al final d’aquest trajecte vista i oïda es reconcilien i podem gaudir del Rèquiem Ebraic, una peça dedicada a totes les víctimes que l’holocaust sense elements que ens desviïn la mirada.

Mal de feridura

Em permeto adaptar el diàleg (ells parlaven de Mozart)
Parcerisas: Pobres els que van néixer abans de Puccini, el que es van perdre!
Formosa: Sí, passa que ells no ho sabien...

Una mica de lirisme per la banda de la mà de Callas.

Apreteu "Un bell di vedremo"

Un bell dia veurem
Alçar-se un fil de fum a l'extrem
confí del mar
I després apareix la nau.
I després la nau és blanca
Entra al port, trona la seva salutació.
Ho veus? Ha vingut!
Jo no vaig a buscar-lo, jo no.
Em poso allà, dalt de la muntanya i espero, espero
molt de temps i no m'és feixuga
la llarga espera.
I... avançant entre la multitud de la ciutat
un home, un petit punt
pujant pel pujol.
Qui deu ser? Qui deu ser?
I quan estigui aquí,
Qué dirá? Qué dirá?
Cridarà Butterfly a la llunyania
i jo sense respondre
Estaré amagada
una mica per fer broma i una mica... per no morir
al primer encontre, y ell un pèl ansiós
cridarà, cridarà;
“Petitona, la meva doneta
perfum de verbena”
els noms que solia anomenar-me.
Tot això succeirà, t'ho prometo.
Guarda't les pors, jo amb sòlida
fe l'espero!

Fa tan mal la fe, però som tan masoquistes...!

Feliu Formosa

Em va regalar el bressol quan vaig néixer.
Podria dir (per fotologuístic que quedi) que em va regalar el lloc dels meus primers somnis. Ell no em reconeixeria pel carrer, ja no sóc l'anjoma ploraner del 86.

Avui l'he estat escoltant (parlava de la seva obra) i jo no m'he atrevit a saludar-lo, només se m'acudia dir-li la xorrada del bressol. Tot i que ben mirat, potser és una llàstima que existeixin les dents per mossegar-nos la llengua.

Més i mésiMessi!!

Jo havia de cobrir el seu acte, però m'ha acabat colgant ell a mi.

Joaquim Maria Puyal ora des de la complicitat. T'embolcalla en el discurs amb l'entonació d'una veu que recorda per experiència a la d'un pare i per calidesa a la d'una àvia.

Vendre's o vendre's

Tothom té un preu.
Els meus cabells també, i 2.000 euros no està gens malament...

Tu y yo... Yo y tu!

"Respectava el seu marit de la mateixa manera que respectava l'edifici de correus, com una cosa gran, segura i estable; i encara que sabia que no tenia gaire talent reconeixia el seu valor abstracte com a mascle." Dublinesos

Seré tu amante bandida, vendida o el que faci falta.

El que m'ensenyen a lletres

El drama de la humanitat és creure que ens entenem. Si dic a 10 persones: el gust de la mandarina, segur que ningú pensarà el mateix. El gust de la mandarina és tan imprecisa com totes les frases; tothom sap que dues mandarines mai tenen el mateix gust. Per tant, quin sentit té continuar utilitzant un codi imprecís? Quin sentit té voler ordenar en paraules una realitat caòtica? Quin sentit té aquest post? Tot ordre és tan postís com necessari. Allò normal és no entendre's, el contrari és només qüestió de sort.

Clara: Papa necessito un puro per la disfressa.

Papa: Clara, els puros no són per jugar, eh?!

Clara: No, si me'l fumaré!

Avui té un sopar de gala. Fins i tot s'ha tret les mil arracades que porta penjant. Han acordat, però, que les Martins s'hi valen.

M'he estat buscant pel xuriguera però no surto ni a la llista del final. La meva edició no deu estar revisada o pitjor encara: no tinc conjugació.

Elegància i distinció

(Avui em fan un sopar sorpresa, però no m'ho diguis!!)

Són les seves posades de gamba que la fan perfecta. La seva lletra inconfusible en un cartell verd egocèntric al mig de la penya: Dimecres 29 sopar. Aniversari de la Laia. Apunta't-hi!
Segurament serem jo i ella (no hi havia ningú apuntat...), però estic segura no oblidaré aquesta sorpresa.

Les tisores angleses

El meu pare m'ho ha dit mil cops, però ha calgut veure-ho escrit en un clàssic per entendre-ho:

Una noia de setze anys tenia un cutis de rosa, i es posava coloret.
Polidori

Sóc obsessiva, entre d'altres coses, musicalment. Avui concretament amb l'Amie d'en Damien Rice: Amie come sit on my wall / and tell me the story of O!!

Tot i que mirant-lo bé, potser no només serà avui...

Cántame!

Avui jo també cito.

Jo: Això és una capa?
Noia olalà: No, és un devantal.

Sembla que tinc el pensament afinat, concretament en mi (menor, esclar!).

That's the way I like you!

Hi havia una vegda uns yonkis que s'anaven a fotre keta al tram de via entre l'Hospitalet i Sants. Portaven la paella per cuinar-la, els discs de vinil per donar més longitud a les línies i el matalàs per passar-hi el globus.

Val, paro.
Passo de donar sentit a la vida després de no saber donar una explicació prou bona a l'espectacle d'objectes abandonats entre aquestes dues estacions. Deixo aquí les troballes per a qui pugui fer-ne una història millor:

- un matalàs de matrimoni
- una capsa de fruita de plàstic
- un pal de fregona
- una tovallola rosa
- una bamba
- dos discs de vinil
- una paella
- un guant de jardiner
- una roda de tricicle
- un tetrabric Pascual semidesnatat (a conjunt amb la tovallola)
- una sabata
- les rodes d'un carret per anar a comprar
- una motxilla amb rodes rosa
- una bamba (no era la parella de l'anterior)

Per mi els discs de vinil s'emporten la palma.

de claustre a Clauster

Em moc per tots pels claustres i ho provo una vegada i una altra. Em concentro i et penso, penso la manera de canviar l'ordre de les lletres. Faig la burrada de tancar els ulls, repetir el teu nom molts cops i tonar-los a obrir. Però res.

Segur que existeixes?

No què va!

Me n'he rigut de tots menys d'ell

Avui tu i jo teníem permís.
D'altra banda s'ho haurien d'haver pensat abans de llençar-me per una baixada dins un barril amb punyals clavats.

laia: Com funciona això de dormir una nit a l'Aquàrium amb els taurons?
noia dels tiquets: És que és per nens...
laia: Ja ho suposo, ja. Si no ho deia per mi!
i el que hem pensat tots tres s'assembla al títol

Canvio entrada a platea per una al lateral dret

Va, ara en serio. No porto dues setmanes sorda perquè sí. Em va costar pillar la otitis i ser irregular en la toma de l'amoxicilina. Però per fi avui li faig un homenatge: escoltaré la seva música sorda per la banda esquerra.

Passa que ja és mala sort que havent hagut d'aquantar sempre galliners, justament avui em toqui platea i m'hagi de passar l'estona amb el cap tort.

Històries del guardià de la cripta

rau

Sempre he sabut que és fràgil [ella] però m'he espantat al sentir-ho a cada foto que mirava. Hi eren el riure de poni i la mirada d'esquirol, i la cresta dels dos [tenyida sempre de taronja]. Però jo he mirat les fotos com si [ella] fos morta.

verd florescent

Només tinc ganes de llepar-me els genolls.

Si em deixes, me'n vinc al negre de la teva pantalla i m'hi quedo la resta de la setmana flipant amb el verd florescent.

No em caldrà beure ni sexe ni menjar.

absolugàrficament!

Un sol cop vaig participar al superquè de la quinzena. La pregunta era: "Quants astres té el sistema solar?" Jo vaig respondre que infinits.

I és que si t'ho mires amb el microscopi no és mentida del tot.

Homenajjje a 'Los Chichos'

Cooorre por mi oreja una otitis galopaante!