Sistema polític català i espanyol

Es deixa endur pel cotxe fins al centre comercial. Just quan aparca comença a sonar un concert per piano i orquestra de Beethoven però ha d’apagar la ràdio. Sent el número de concert però li fuig de la memòria de seguida, mai és capaç de retenir la totalitat d'informació de Catalunya Música abans de la peça. Després de fer la previsió dels diners que necessitarà fins cobrar la propera nòmina (40 euros) decideix mirar al caixer quants diners li queden per poder-se gastar fins arribar al mínim acordat per sobreviure. 15 euros, es pot gastar fins a 15 euros, pensa. Però s’ha equivocat al fer la resta, el seu subconscient ha posat l’alarma, en realitat podria gastar-se’n fins a 25 i se n’acaba d’adonar.

A l'entrar al Bershka li molesta la música que sona i de sobte és conscient que està deixant marcir un concert de Beethoven entre ones hertzianes. Potser ningú l’està escoltant. L’altre dia ja va fer el mateix amb l’obertura de Tannhaüser, qui sap si no la deixen tornar a entrar al Liceu mai més si continua així. Tot plegat ho pensa per sentir-se malament. Però veu la roba i més o menys li agrada, i la musica de merda en combinació amb l’estridència dels colors fins i tot la fa ballar, fins i tot fa que s’endugui coses a l’emprovador que no li agraden, i fins i tot fa coses perquè vol sense que la música li obligui. Res. No compra res, ni tan sols la samarreta de 9 euros que la fa sentir més guai perquè pensa que potser al Zara trobà alguna cosa millor, i un cop allà ho troba, però val 35 euros i sona l’alarma. Li fa ràbia que justament el que li agrada no ho pugui pagar, però en el fons sap que tampoc s’ho hagués comprat.
Llavors va al Pull and Bear i no veu res per 15 euros i llavors pensa que és igual, que s'espera fins al mes que ve i que anirà a una botiga més exclusiva, i que s'ha acabat d'anar de clon. Només ho pensa perquè ha vist un grupet d'adolescents cridant embotides dins les samarretes que s'havia estat emprovant al Zara. Sort, pensa. Doble sort, pensa. No m'he comprat una samarreta que hagués odiat 10 minuts més tard i ara em puc gastar els 10 euros amb un menú de pizza. Però no té temps de pensar que si s'hagués comprat la samarreta no hagués vist l’escàndol d'adolescents perquè no hauria entrat al Pull and Bear.
Abans de demanar pensa quin menú agafarà. Es decideix pel tres i el demana al noi. És simpàtic, la incomoda i adopta l’actitud rància: et trobo guapo i simpàtic però no mostraré el mínim interès per tu. Això ho deu haver après de la Superpop o de la seva millor amiga. A més, té la mania de creure que quan ella es fixa en algú aquest algú també s'ha fixat en ella i és clar, quan li torna el canvi li fa l'efecte que li vol tocar la mà i l'aparta tan de pressa com pot. Després s'asseu totalment d'esquenes a la barra. Sóc burra, pensa. No troba necessàriament dolent el flirtejar per flirtejar, fins i tot és bo per a l'autoestima, i fins i tot està de moda, però no en sap. Llavors, en comptes d'estar-se contemplant un exemplar digne del sexe oposat es troba encarada al New park davant d'un espectacle de llums de neó pampalluguejant. Tot això és perquè s'entengui i quedi perfectament justificat el fet que comenci a escoltar la conversa per mòbil que manté el veí de taula:
-El que cal és fer fora al Márquez, al Saviola... Sí, sí, ja els ho he comentat... i si cal tirem endavant això de l'Henry ...
Evidentment es gira però no reconeix la seva cara. Això de perdre la lliga ha fet molt mal, pensa, això de creure’s tenir la solució de la crisi del club ha arribat a punts patològics.
Quan s'acaba el gelat s'aixeca, mira el pizzero-cambrer, que la fita, i li diu adéu.