Em va regalar el bressol quan vaig néixer.
Podria dir (per fotologuístic que quedi) que em va regalar el lloc dels meus primers somnis. Ell no em reconeixeria pel carrer, ja no sóc l'anjoma ploraner del 86.
Avui l'he estat escoltant (parlava de la seva obra) i jo no m'he atrevit a saludar-lo, només se m'acudia dir-li la xorrada del bressol. Tot i que ben mirat, potser és una llàstima que existeixin les dents per mossegar-nos la llengua.
dilluns, de març 19, 2007
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada