la qüestió

El Galifardeu sap què és. Jo el llegia amb enveja i ara rescato el que em pensava que sabia que era jo fa tres anys:

Laia Carbonell Ferrer sóc uns cabells mal tallats pinyol de nespre que emmarquen un rostre ovalat de formes suaus. Unes celles gruixudes que procuro amagar darrera algun floc de cabell així com unes orelles, lleugerament sortides i tan grans com la distància entre cella i nas. Aquest últim, molt arrodonit i enfilat, va ser obsequiat en el moment de l’esquitxada del pinzell amb una piga molt petitona sobre el forat esquerre, i com gairebé tot el que hi ha de pòmuls en avall, gaudeix de molta mobilitat: s’arrufa, s’infla i s’enfada. Sóc uns llavis que mandrosos, es rendeixen abans d’arribar a la comissura, uns llavis vermells i gruixuts, uns llavis elàstics, que escorten dues serrellades de dents, unes dents violentades a ocupar amb precisió el seu lloc per brackets durant dos anys, unes dents que quan es mostren, rialleres, fan mig cloure dos ulls desperts, dos ulls miops que a les juntures interiors em recorden el cap d’una àguila, dos ulls marró canviant; més de mel o més d’avellana segons la llum i segons la recent activitat del llagrimal. Tot plegat es pot resumir en una cara expressiva, potser massa. La transparència de les meves faccions deixen veure amb claredat el meu estat d’ànim desarmant-me.

Sóc un cos esvelt, sense gaire pit ni gaire cuixa, una pell blanca i atòpica, un melic recargolat i sortit, unes mans petites amb un dit petit massa menut i unes ungles sempre curtes. Les retallo sovint, m’irrita sentir-les picar contra les tecles del piano. Sí, m’agrada la música, m’agrada que em regiri, que em faci el buit just on neixen les costelles i que em faci el ple a la resta del cos. De moment, només ho han fet Bach i Chopin. Cantar em fa ser més feliç, o ser feliç em fa cantar... ja des de petita sento de vegades la necessitat de fer-ho. És incòmode quan em trobo enmig del carrer, tot i així intento fer-ho sense que ningú se n’adoni. La meva germana ha sabut aprofitar-se’n, recordo quan en un dinar de família ella em feia cantar mentre passava el platet. Se’n volia quedar una part superior a la meva: “A veure Laia, però la idea de qui ha estat?”.
Visc a Castellbisbal, al Vallès Occidental, a Catalunya, al Planeta Terra, però la gent
s’entesta a dir-me que jo visc en un món a part, un món de fades, que no sé afrontar la realitat. Als móns de fades només hi ha colors saturats i al meu món poques coses són estàtiques. Potser és que la resta s’entesta en viure fent la vertical pont, o potser és la miopia, potser que em costa poc girar la truita, potser es defensen o potser m’adverteixen. En tot cas espero que algun dia m’expliquin què és la realitat.

M’agrada viure.

Sóc enamoradissa de sèrie, des que em recordo de la meva vida que he estat enamorada. M’he enamorat al tren, a l’escola, a l’institut, en un concert, a les piscines... tot i així no crec en menjar anissos eternament. Emocionalment vaig enfilada al Dragon Khan. A voltes em sento molt forta i a voltes molt dèbil, a vegades em plau la solitud i a vegades em turmenta. Voldria no arrossegar a ningú a pujar-hi, però a la vegada voldria que tothom s’hi enfilés i que ningú es podrís en aigües estancades. O potser el que em dol és no ser capaç de viure en estanys sense podrir-m’hi...

Sóc moltes persones i poques coses, molts moments i algun somni, molts desitjos estroncats i pocs fets realitat, molts esquemes capgirats i alguns per capgirar, molt dubte i poca afirmació, molts somriures i algun plor.