"Imaginemos una historia del arte invertida, que comience en Picasso y Matisse, atraviese el impresionismo y el Barroco, entre en decadencia con Giotto y llegue a su culminación con la versión original del Apolo Belvedere, más allá del cual es imposible imaginar un avance. En rigor, las obras en cuestión podrían haber sido producidas en ese orden. Pero no tendrían ni el sentido ni la estructura que percibimos en ellas bajo la presente cronología. Picasso, por citar sólo un ejemplo, remite una y otra vez a la historia del arte que deconstruye sistemáticamente, y por tanto presupone esas obras del pasado."
Danto reclama un canvi en el centre gravitatori de la història de l'art. Si fins a finals del s XIX l'epicentre era la representabilitat en termes mimètics, amb la perfecció que s'assoleix mitjançant la tècnica amb l'arribada del cinema, l'expressivitat es reivindica com a centralitat. D'aquesta manera s'esborren, en part, les línies cronològiques i la història de l'art es converteix en la història de les successives vides dels artistes.
3 comentaris:
o potser aquesta manera de veure-ho és tant sols una fal•làcia provocada per la falta de distància (cronològica, potser) de l’observador?
O potser és una manera de resguardar-se del vertígen que provoca mirar enrera, girar-se cap a tota la història de l'art. De la incapacitat de millorar tot el que s'ha fet. De totes maneres, a mi em sembla una bona manera de veure-ho.
realment ho és.
felicitats pel blog!
Publica un comentari a l'entrada